Bauhaus
El gresol de la modernitat

1.
UNA ESCOLA D’ART REVOLUCIONÀRIA

El 12 d’abril de 1919, a la ciutat alemanya de Weimar, neix un nou projecte pedagògic: la Bauhaus. Aquesta escola d’art incorpora molts dels postulats de les avantguardes, té professors que provenen de l’expressionisme alemany i manté contactes amb l’escola russa Vkhutemas, amb el constructivisme rus d’El Lissitzky i amb l’holandès Theo van Doesburg, promotor del moviment De Stijl.

El seu director, l’arquitecte Walter Gropius, en firma el manifest fundacional. Entre altres coses, diu:

“Abans l’ornamentació de la construcció era el principal propòsit de les belles arts, que es consideraven part indispensable de l’arquitectura. Però avui existeixen en un aïllament complaent, del qual només es poden rescatar mitjançant la cooperació i la interacció conscient de tots els treballadors.”

“No hi ha cap diferència essencial entre l’artista i l’artesà.”

“Creem el nou edifici del futur que unirà totes les disciplines.

La Bauhaus estarà oberta només catorze anys, però revolucionarà la pedagogia de l’art i canviarà per sempre la manera d’entendre l’arquitectura, les arts plàstiques, el disseny, el teatre, la decoració i la planificació urbanística.

2.
UNA NOVA PEDAGOGIA

La inscripció

“Seran admeses totes les persones sense antecedents, sense limitacions d’edat ni sexe.”
Walter Gropius, Manifest de la Bauhaus, Weimar, abril de 1919.

S’hi van inscriure 84 dones i 79 homes, que la selecció va deixar en 51 dones i 61 homes. Walter Gropius volia evitar que la Bauhaus agafés fama d’escola femenina d’arts aplicades.

Vorkurs

Els estudiants passaven per un curs preliminar (Vorkurs) de sis mesos que anava a càrrec del pintor suís Johannes Itten, a qui més endavant van substituir Lázló Moholy-Nagy i Josef Albers.

Al Vorkurs s’ensenyava, sobretot, a “alliberar les forces creadores de l’estudiant”. S’empenyia l’estudiant a crear a partir de les percepcions subjectives i de l’experimentació amb materials, composicions i colors. Itten no corregia ni rectificava els estudiants per no inhibir-los l’espontaneïtat. Aquesta idea va esdevenir l’eix pedagògic de la Bauhaus.

Els tallers

Després del Vorkurs els estudiants es distribuïen en diversos tallers: pedra, fusta, metall, ceràmica, vidre, teixit… S’adreçava la majoria de dones als tallers de teixit i ceràmica. Els homes, cap a la pintura, l’escultura i l’arquitectura. Els continguts dels tallers eren de lliure elecció del professor.

Els estudiants hi estaven tres cursos i sobretot hi aprenien amb la pràctica. Els tallers eren comunitats de treball. Hi vivien de manera col·lectiva.

3.
MESTRES DEL COLOR

Paul Klee i Vassili Kandinski dirigien el taller de pintura lliure. Kandinski, a més, també va estar a càrrec del taller de pintura mural.

L’ensenyament de Paul Klee es basava en la natura. Pretenia explicar com opera i ho plasmava amb la superposició de tècniques artístiques. Preparava les classes amb molta cura. Hi explicava les seves conclusions, sense imposar dogmes.

Kandinski havia estat en contacte amb els avantguardistes russos i amb el sistema educatiu sorgit de la Revolució. Alhora havia destil·lat una interpretació espiritual de l’art, que plasmava en una geometrització pictòrica que perseguia la síntesi de diversos camps artístics. Des de l’any 1922 va ocupar el càrrec de subdirector i es va quedar a la Bauhaus fins al 1933, quan els nazis van fer-lo expulsar. Hi reivindicava el color i la línia, i una abstracció que havia de penetrar en l’essència de les coses, on la idea substituïa la bellesa com a objectiu de l’art.

Gunta Stölzl va entrar a estudiar a la Bauhaus l’any 1919. Va destacar tant al taller de teixit que, l’any 1925, va assumir-ne la direcció. Casada amb l’arquitecte jueu Arieh Sharon, els nazis van aconseguir que Mies van der Rohe, director de la Bauhaus l’any 1931, la fes dimitir.

4.
FESTES MOLT PRODUCTIVES

A la Bauhaus, s’hi respirava un ambient de llibertat i creació. Hi feien conferències, poesia, música, balls de disfresses, teatre, sempre amb un cerimonial festiu.

Les festes formaven part del la vida quotidiana més íntima de l’escola Bauhaus i del seu programa pedagògic.

“Les grans festes, la Festa dels Fanalets, la Festa dels Estels, són inoblidables. Durant setmanes i setmanes els tallers van treballar exclusivament per a aquestes festes.”

“Cadascú confecciona la seva disfressa, de manera que no hi ha res semblant, o que se li pugui assemblar de lluny.”
Lothar Schreyer, professor del taller d’escenografia des de 1921.

Les festes promovien les relacions de companyonia entre mestres i estudiants més enllà de la feina. Unien la col·lectivitat i permetien criticar i ridiculitzar allò que provocava tensions.

A les festes també es burlaven de les tipificacions teatrals, cosa que va esdevenir la llavor d’un nou teatre en què ritme, gest, figura, attrezzo, color, il·luminació i so generaven sorpreses. Sobretot investigaven l’espai, amb la interrelació de l’art i la tecnologia.

La recerca va culminar en la idea del Teatre Total, dissenyat per Walter Gropius l’any 1926, que no es va arribar a construir. La disposició de l’escenari podia canviar i els focus o els projectors convertien les parets en imatges en moviment.

El Teatre Total havia de produir un impacte espacial generador de noves idees, eliminar la barrera entre l’espectador i l’actor, i potenciar noves relacions de participació, creació i tensió.

5.
UNA SEU EMBLEMÀTICA A DESSAU

L’any 1924 els conservadors van guanyar les eleccions de la ciutat de Weimar i van tallar el finançament de la Bauhaus. L’escola va haver de buscar un nou emplaçament, que van trobar més al nord, a la ciutat de Dessau, seu d’indústries modernes.

Walter Gropius va dissenyar l’edifici que els havia d’acollir. Amb diverses ales asimètriques, façanes blanques o cobertes de vidre, l’edifici ha esdevingut un emblema del moviment modern.

A la nova seu, hi van obrir nous tallers de treball del metall, de fotografia i d’escenografia. L’any 1927, finalment, s’obria el taller d’arquitectura sota la direcció de l’arquitecte suís Hannes Meyer. I va ser ell, també, l’escollit per Walter Gropius perquè s’encarregués de la direcció, quan Gropius va deixar l’escola per culpa de les diferències amb el govern municipal de Dessau.

Walter Gropius havia intentat evitar la politització de l’escola. En canvi Meyer es manifestava obertament d’esquerres. “El nostre objectiu és servir el poble”, deia, i va proporcionar espais per al debat polític als estudiants. Les subvencions van perillar en córrer que la Bauhaus era un niu de radicals i Meyer va haver de dimitir.

6.
DISSENY I INDÚSTRIA

A la Bauhaus, per primera vegada, el disseny industrial esdevé una professió amb les seves tècniques, regles i finalitats.

“Els tallers de la Bauhaus són laboratoris on es desenvolupen i milloren contínuament prototips de productes adequats per a la producció en massa. En aquests laboratoris, la Bauhaus formarà i educarà un nou tipus de treballador per a l’artesania i la indústria, que tingui un domini igual de la tecnologia i la forma.”
Walter Gropius

La Bauhaus genera un estil caracteritzat per evitar ornaments i reduir les produccions a l’essencial, amb un ús racional i elegant dels materials moderns. Això s’aplicarà als llums, les cadires, els jocs d’escacs, fins i tot a la tipografia.

Els productes havien de compartir qualitats com la durabilitat, la lleugeresa i l’estabilitat, i que es poguessin desmuntar i transportar fàcilment. La seriació industrial havia de permetre posar a l’abast del gran públic objectes de consum de qualitat. Tenien per objectius adaptar-se a la vida humana i millorar el món.

Entre d’altres, va destacar Marianne Brandt. Després d’estudiar al taller del metall, l’any 1928 va assumir-ne la direcció i va negociar contractes amb la indústria per produir en sèrie els llums que havia dissenyat.

Marcel Breuer, després de formar-se al taller de fusteria, també va passar a dirigir-lo. D’aquest període és la seva cadira B3, la primera de tub d’acer per a ús domèstic. Més endavant s’establiria als Estats Units i firmaria edificis reconeguts com el Museu Whitney de Nova York o l’edifici de la UNESCO de París.

7.
L’ARQUITECTURA, L’OBJECTIU FINAL

“L’objectiu final de tota activitat artística és la construcció!” Així encapçalava Walter Gropius el manifest de 1919. Però no és fins a l’abril de 1927, que comença a funcionar el departament d’arquitectura de la Bauhaus.

Hi ingressaven solament els alumnes més avançats. I van apostar-hi per donar prioritat a la funció enfront de la coherència artística. Dissenyaven d’acord amb l’activitat que havia d’allotjar l’edifici i amb l’entorn on s’havia de construir.

Hannes Meyer, primer director del taller, va posar l’èmfasi en els aspectes socials. En el breu pas per la direcció de la Bauhaus, Meyer, a més de prioritzar l’estudi de les necessitats de la gent i la recerca de l’organització harmònica de la societat, va permetre que la Bauhaus es polititzés. Davant del temor que els estudiants es radicalitzessin, l’alcalde de Dessau i alguns professors van pressionar per destituir Meyer.

L’arquitecte Mies van der Rohe, més conservador, va assumir la direcció. Es van prohibir les activitats polítiques i l’arquitectura va prendre preeminència, però en el disseny de cases individuals. Havien de buscar la perfecció estètica amb el mínim d’elements.

L’arquitecta Lilly Reich va acompanyar Mies van der Rohe a la Bauhaus. Es va fer càrrec del taller de disseny d’interiors. Havia col·laborat amb Mies van der Rohe en el Pavelló Alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, la Villa Tugendhat de Brno o la Haus Lange de Krefeld. Els mobles d’èxit que s’atribueixen a Mies van der Rohe, com la cadira Barcelona, van ser dissenyats durant els anys en què van col·laborar.

8.
DELS NAZIS AL MÓN

L’ascens dels partits de dretes ja havia empès la Bauhaus a deixar Weimar i va ser l’ascens dels nazis a l’Ajuntament de Dessau, que va obligar a tancar l’escola. L’octubre de 1931 professors i estudiants van intentar reprendre la feina en una antiga fàbrica de telèfons de Berlín.

Mies van der Rohe va fer equilibris amb els nazis. Però l’11 d’abril de 1933 la policia i les SA van segellar els locals i van arrestar 32 estudiants. Incapaç d’assumir les condicions que el nou règim li imposava, Mies van der Rohe va haver de tancar definitivament l’escola el 20 de juliol de 1933.

I va ser la persecució dels nazis la que va escampar la filosofia de la Bauhaus pel món. Walter Gropius va anar als Estats Units. Sota el lema “menys és més”, Mies van der Rohe hi va exportar una nova manera de pensar l’arquitectura i el disseny. Lázló Moholy-Nagy va obrir una New Bauhaus a Chicago. Sis antics estudiants jueus es van instal·lar a Tel Aviv. La seva obra i influència permeten comptar quatre mil edificis d’estil Bauhaus a la ciutat.

En molts altres camps, en el disseny industrial, el disseny gràfic, el teatre, l’urbanisme…, l’empremta de la Bauhaus ha estat evident. I també, és clar, en el de la pedagogia de les belles arts i les arts aplicades.

“I va ser la persecució dels nazis, la que va escampar la filosofia de la Bauhaus pel món.”