Louis Althusser - No li perdonaré mai haver matat Hélène
Filosofia i Bebop. L'inessencial
Filosofia i Bebop. La mitezza
WP_Query Object
(
[query] => Array
(
[post_type] => Array
(
[0] => post
)
[post_status] => Array
(
[0] => publish
)
[order] => DESC
[orderby] => date
[category__not_in] => 41
[offset] => 0
[posts_per_page] => 3
[paged] => 1
[fusion_lang] => en
)
[query_vars] => Array
(
[post_type] => Array
(
[0] => post
)
[post_status] => Array
(
[0] => publish
)
[order] => DESC
[orderby] => date
[category__not_in] => Array
(
[0] => 41
)
[offset] => 0
[posts_per_page] => 3
[paged] => 1
[fusion_lang] => en
[error] =>
[m] =>
[p] => 0
[post_parent] =>
[subpost] =>
[subpost_id] =>
[attachment] =>
[attachment_id] => 0
[name] =>
[pagename] =>
[page_id] => 0
[second] =>
[minute] =>
[hour] =>
[day] => 0
[monthnum] => 0
[year] => 0
[w] => 0
[category_name] =>
[tag] =>
[cat] => -1
[tag_id] =>
[author] =>
[author_name] =>
[feed] =>
[tb] =>
[meta_key] =>
[meta_value] =>
[preview] =>
[s] =>
[sentence] =>
[title] =>
[fields] =>
[menu_order] =>
[embed] =>
[category__in] => Array
(
)
[category__and] => Array
(
)
[post__in] => Array
(
)
[post__not_in] => Array
(
)
[post_name__in] => Array
(
)
[tag__in] => Array
(
)
[tag__not_in] => Array
(
)
[tag__and] => Array
(
)
[tag_slug__in] => Array
(
)
[tag_slug__and] => Array
(
)
[post_parent__in] => Array
(
)
[post_parent__not_in] => Array
(
)
[author__in] => Array
(
)
[author__not_in] => Array
(
)
[search_columns] => Array
(
)
[ignore_sticky_posts] =>
[suppress_filters] =>
[cache_results] => 1
[update_post_term_cache] => 1
[update_menu_item_cache] =>
[lazy_load_term_meta] => 1
[update_post_meta_cache] => 1
[nopaging] =>
[comments_per_page] => 50
[no_found_rows] =>
)
[tax_query] => WP_Tax_Query Object
(
[queries] => Array
(
[0] => Array
(
[taxonomy] => category
[terms] => Array
(
[0] => 1
)
[field] => term_id
[operator] => NOT IN
[include_children] => 1
)
[1] => Array
(
[taxonomy] => category
[terms] => Array
(
[0] => 41
)
[field] => term_id
[operator] => NOT IN
[include_children] =>
)
)
[relation] => AND
[table_aliases:protected] => Array
(
)
[queried_terms] => Array
(
)
[primary_table] => wp_posts
[primary_id_column] => ID
)
[meta_query] => WP_Meta_Query Object
(
[queries] => Array
(
)
[relation] =>
[meta_table] =>
[meta_id_column] =>
[primary_table] =>
[primary_id_column] =>
[table_aliases:protected] => Array
(
)
[clauses:protected] => Array
(
)
[has_or_relation:protected] =>
)
[date_query] =>
[request] =>
SELECT SQL_CALC_FOUND_ROWS wp_posts.ID
FROM wp_posts
WHERE 1=1 AND (
wp_posts.ID NOT IN (
SELECT object_id
FROM wp_term_relationships
WHERE term_taxonomy_id IN (1)
)
) AND wp_posts.post_type = 'post' AND ((wp_posts.post_status = 'publish'))
GROUP BY wp_posts.ID
ORDER BY wp_posts.post_date DESC
LIMIT 0, 3
[posts] => Array
(
[0] => WP_Post Object
(
[ID] => 6318
[post_author] => 22
[post_date] => 2024-04-03 12:09:05
[post_date_gmt] => 2024-04-03 10:09:05
[post_content] =>
Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 2/2
UN SOMIADOR I UN AMANT
Qui és el somiador que inspira el relat? Quina idea volia expressar Dostoievski amb aquesta obra seva, si partim del fet que tota la literatura russa sempre s’ha obsessionat per transmetre missatges? La importància dels moments feliços —un bé tan escàs com apreciat—, que tenen la capacitat d’acompanyar-nos per sempre i il·luminar-nos el camí quan ho necessitem.
Això no obstant, a través d’aquest protagonista literari que a penes coneix la vida real, Dostoievski volia expressar també una profunda preocupació. D’aquí que no el defineixi com a persona humana, sinó com un “ésser de gènere neutre”, que per la seva actitud davant el món és més semblant a una tortuga o a un cargol, que s’amaga de la realitat. El món de la seva fantasia li serveix de refugi. Amb aquesta actitud, l’escriptor volia atacar aquella part de la joventut intel·lectual russa —a la qual ell mateix pertanyia— que es perdia en discussions teòriques sense estar disposada a actuar de manera concreta. En la primera meitat del segle XIX, sobretot després de la fracassada rebel·lió decabrista (1825), gran part de la intel·liguèntsia russa va esdevenir apàtica i inactiva. “La solitud i la mandra amanyagaven la imaginació”, exclama Fiódor. El seu somiador té “tan poca vida real” que fracassa davant de totes les situacions de la vida, l’amor inclòs. D’altra banda, també és cert que a la Rússia de Nicolau I (1825-1855), que arriba al tron coincidint amb la dura repressió. contra els decabristes, va quedar clar que al poder no li interessava una joventut intel·lectual i preparada, sinó obedient i controlada: els cinc líders de la protesta van ser penjats i la resta dels decabristes, que d’alguna manera van ser els primers revolucionaris del país eslau que pertanyien a la classe mitjana alta, foren deportats a Siberià o s’exiliaren. En la literatura escrita en la dècada de 1830-1840 apareix el prototip del lixni txelovek, l’”home superflu”, que viu en una societat que no compta amb el seu talent ni amb la seva força intel·lectual: és el cas dels protagonistes d’Eugeni Oneguin, de Puixkin, Un heroi del nostre temps, de Lérmontov, o La desgràcia d’ésser intel·ligent, de Griboiédov, entre altres. En Dostoievski el nostre somiador té aires d’aquest prototip, però els motius de la seva manera de ser no són essencialment socials. Encara que no té diners, tampoc no fa res per millorar aquesta situació; com tants joves de la seva època, la seva actitud és fer tots els possibles per no topar amb la vida real. El caràcter determina el destí, aquesta és la idea que va desenvolupant l’escriptor al llarg de la seva trajectòria literària.
Tanmateix, en aquesta obra primerenca l’autor encara tracta amb simpatia el seu idealista hipersensible; als Apunts del subsol, un tipus de característiques similars ja hi és representat com a socialment inútil i fins i tot perillós. Pel que fa al món dels llibres, apareix com un univers paral·lel amb una doble funció: antídot contra la prosa de les circumstàncies, però també recer que possibilita continuar somiant. És una cosa que el mateix Dostoievski experimentava com a lector, en afirmar que la bona literatura ens ofereix “un nou món, una vida nova i fascinant”, que a vegades proporciona fins i tot “una perspectiva resplendent”. Però el seu consum excessiu porta a all. que es representa en els somnis del nostre narrador, on apareixen des de Hoffmann i Ivan el Terrible a Cleòpatra, o fins i tot la resurrecció dels morts com a tema artístic; tot això de manera inconnexa i sense cap sentit.
Igual que l’home democràtic criticat per Plató a la República, Dostoievski descriu que un somiador “és l’artista de la seva vida i cada hora se la inventa segons un arbitri nou”. Es podrien trobar moltes altres referències intertextuals, la majoria segurament accidentals, encara que Dostoievski fos un escriptor enormement culte. Així, quan el somiador es converteix en un amant, si més no en paraules i intencions, no es pot evitar de pensar tant en el Fedre de Plató o en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull —que el mateix novel·lista segurament no tenia present— com en influències més evidents, com ara la fantasmagoria de Gógol o el romanticisme del primer Puixkin. Així, la història de l’àvia que enganxava a la seva faldilla amb un imperdible la Nàstenka —de tan sols disset anys— fins a l’aparició d’un rellogat, ben plantat, que a més a més l’empeny cap al vici de la lectura, té aires de la literatura europea i russa de tots els estils aleshores vigents: des de la sentimental i romàntica fins a la del realisme fantàstic. Però més enllà. de totes aquestes reminiscències hi ha l’anima d’un jove escriptor que, de la mateixa manera que el seu heroi, nota la resplendor del cel petersburguès i encara és capaç de demanar-se com és possible ”que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada”.
[caption id="attachment_6342" align="aligncenter" width="1200"]
Fotograma de "Le notti bianche" de Luchino Visconti (1957)[/caption]
Tot un ventall d’emocions humanes derivades de l’amor recorre el relat: la llum que il·lumina el cor que estima, la nostàlgia que consumeix el narrador, l’esperança que l’acompanya, el patiment que li causa (i un llarg etcètera). Així mateix, l’arbitrarietat de l’amor i les seves conseqüències, on el retrat del cor femení que fa Dostoievski va del còmic al patètic. Així, la Nàstenka comença amb “No s’enamori de mi” i “Puc ser amiga seva”, però passa a “Em sap una mica de greu que no s’hagi enamorat de mi” i “Ell és pitjor que vostè, però me l’estimo més”. Curiosament, el sentit de l’humor és una cosa que la mateixa critica russa no ha vist mai prou en l’obra de Dostoievski, malgrat que en Les nits blanques, sense el somriure que produeixen en el lector les contínues exageracions, no podria donar-se l’efecte de la catarsi necessària.
EL CAMÍ POSTERIOR
Quan va sortir l’edició definitiva d’aquest relat Dostoievski encara no havia publicat cap de les seves grans novel·les: Crim i càstig (1866), L’idiota (1868), Els dimonis (1872), L’adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879).
No només la cronologia, també el seu to alegre, despreocupat i ingenu ens recorda que va ser escrit abans de la dècada passada a Siberià. D’altra banda, temes que apareixen, atmosferes que envolten i fins i tot idees metafísiques que comparteix l’escriptor anuncien el que es troba en les seves novel·les més cèlebres. Alguna cosa de l’egocentrisme entotsolat del Raskólnikov de Crim i càstig, que es planteja si l’ideal de la justícia pot justificar el seu crim i restablir la justícia social; del Mixkin que a L’idiota es guia exclusivament per la lògica del seu cor; dels vells aristòcrates d’Els dimonis, que no entenen, tot i tenir fills nihilistes, que cal adaptar-se als nous temps… tot això ja està engendrat en el personatge del somiador de Les nits blanques. I en el seu darrer llibre, Els germans Karamàzov, el novel·lista continua assenyalant: “Per què viure la vida real, si es pot seguir somiant?”, una actitud que ja havia denunciat en el relat que ara ens ocupa, Les nits blanques.
[embed]https://vimeo.com/922561838?share=copy[/embed]
Nits blanques, de Carles Borres
En la seva pròpia vida futura, Dostoievski va deixar de ser un somiador solitari. Després de la mort de la seva primera esposa, Maria Issàieva —Maixa—, amb qui s’havia casat a Sibèria, va poder lliurar-se a la passió amb la seva jove amant, Polina Súslova. Però el caràcter d’aquesta dona fatal a la russa —inspiració. de totes les heroïnes “infernals” en la seva obra futura— el va esgotar “fins a la mort”. A més, s’havia tornat addicte als jocs d’atzar i gràcies a la seva novel·la -confessió El jugador (1866) va conèixer qui seria la seva segona muller, Anna Sníutkina. Ella fou el seu àngel de la guarda per a la resta dels seus dies. Van fugir plegats a l’estranger per tal que els creditors no portessin Dostoievski a la presó. A Alemanya i després a Suïssa l’escriptor tornava a apostar a la ruleta per intentar salvar-se dels deutes. També continuava escrivint, però després i tot de l’èxit de Crim i càstig (1866) els editors s’aprofitaven de la seva penosa situació econòmica; a més a més, cobrava bestretes i s’endeutava sense parar. L’idiota (1868) i Els dimonis (1871-1872) són novel·les escrites durant el període del seu exili a l’Europa occidental. Dresden, Ginebra, Florència i altre cop Dresden són ciutats on resideixen Anna i Fiódor durant aquests quatre anys, sense gosar tornar a Rússia. Això aguditza encara més la nostàlgia que l’escriptor sent pel seu país, i d’altra banda augmenta el recel i el fastigueig envers l’Europa occidental, que arriba a definir com l’”estimat cementiri”.
La tornada amb tren del memorable príncep Mixkin, al principi de L’idiota, des de Suïssa a Sant Petersburg expressa aquesta ansietat de Dostoievski per atènyer la seva pàtria. Mixkin rememora altres aspectes de la psicologia del somiador de Les nits blanques. Ideat pel novel·lista com una mena de Quixot rus, la seva bondat i ingenuïtat excessives comporten que se’l consideri idiota en el món que l’envolta.
[caption id="attachment_6326" align="aligncenter" width="440"]
Dibuix de F. Dostoievski, "Идиот"[/caption]
Els endimoniats del seu proper llibre s’endinsaran en la realitat social i política russa per retratar, de manera visionària, el que passar. a Rússia amb la revolució. social: “Tots esclaus, i en l’esclavatge iguals”. Precisament a causa d’Els dimonis i la imatge negativa que se’n pot extreure dels anarquistes i altres revolucionaris d’esquerres russos, Dostoievski no va ser un escriptor ben vist en l’època soviètica.
Els germans Karamàzov (1878-1879), finalment, va ser el seu gran testament artístic i existencial. En aquesta última novel.la, com si Dostoievski volgués donar alguna resposta a les grans idees que l’inquietaven, formula de manera dialèctica els temes de la fe, l’amor i la recerca del sentit de la vida. En aquest context, torna a articular un dels grans missatges que va anunciar en el relat que tenim entre les mans: la importància d’una actitud positiva davant la vida.
[caption id="attachment_6340" align="aligncenter" width="339"]
Il·lustració "Les frères Karamazov", ed. La Pléïade, 1929[/caption]
L’elecció d’Alioixa Karamàzov com a protagonista ho confirma; amb aquest personatge il·luminat en el seu interior i absolutament afirmatiu, el novel·lista ret homenatge, a més, al seu petit fill Aleksei, que havia mort feia poc de manera sobtada, amb tres anys a penes, a causa d’un atac d’epilèpsia, malaltia heretada de l’escriptor. A la primera filla, Sónietxka, que havia mort anys abans a Ginebra amb pocs mesos de vida, la va rememorar a Crim i càstig a través de la protagonista femenina de la novel.la, Sónia Marmelàdovna.
Dels quatre fills que van tenir Anna i Fiódor, només dos van sobreviure. Ningú de les generacions successives es va dedicar seriosament a la literatura, però la paraula de Dostoievski va esdevenir encara més viva i més necessària en el món contemporani. Perquè la mirada que la seva obra adreça a l’interior humà és profundament comprensiva i compassiva, encara que sigui per dir-nos que no podem assolir la felicitat absoluta i que, no obstant això, és a les nostres mans de romandre a la recerca de moments lluminosos que donin sentit a la nostra existència.
El curtmetratge NITS BLANQUES de Carles Borres és en competició oficial al D'A film festival, en la secció "Un impulso colectivo".
[post_title] => Moments de llum (segona part)
[post_excerpt] =>
[post_status] => publish
[comment_status] => open
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => nitsblanques
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2024-04-05 12:41:46
[post_modified_gmt] => 2024-04-05 10:41:46
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://micromegas.bsm.upf.edu/?p=6318
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[1] => WP_Post Object
(
[ID] => 6247
[post_author] => 22
[post_date] => 2024-03-14 16:45:05
[post_date_gmt] => 2024-03-14 14:45:05
[post_content] =>
Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 1/2
“Deu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?” L’exclamació. amb què Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881) acaba una de les seves narracions primerenques, Les nits blanques (1848), condensa un dels missatges fonamentals als quals volia arribar amb la seva obra: la “felicitat” no existeix, però sí moments de llum. I si, com deia en una altra ocasió, “un acumula prou moments com aquests, està salvat”.
Al centre de la seva obra sempre hi ha l’esser humà i les profunditats irracionals de la seva ment. El protagonista del relat, el títol del qual s’inspira en el fenomen natural del cel que no s’enfosqueix a l’estiu, és alhora el narrador de la història. Deambula solitari pels canals de la capital russa d’aleshores i explica el que li ha passat al llarg de quatre nits blanques (i un matí de pluja). Però la ciutat de Sant Petersburg, els seus carrers i canals i l’acció material són, en realitat, només el marc que serveix per explicar el que s’esdevé a l’interior de les persones. Així, ens endinsem en l’anima d’un somiador, en el seu cor encara ple de “neguit” romàntic que viu les impressions “que potser només es donen quan som joves, estimat lector”. Introduït de seguida l’aspecte autobiogràfic —l’heroi-narrador té la mateixa edat que Dostoievski quan publica la primera versió d’aquest text, vint-i-sis anys—, l’escriptor ens fa caminar sense rumb amb el seu protagonista, a qui el destí porta a conèixer la Nàstenka, la noia de la qual s’enamora i que al seu torn és l’heroïna de la història. Però és un flâneur molt rus, amb emocions que desborden i un patetisme no exempt d’ironia, que esperem que el lector occidental pugui copsar amb tots els seus elements particulars. L’amor entreteixeix l’argument, en aparença senzill, de l’enamorament que progressivament atrapa el somiador i la Nàstenka, per bé que no de manera reciproca. L’alter ego del jove Fiodor Mikhàilovitx projecta en la noia l’ideal que havia somiat (“allò que tan vaig estimar però que en realitat no va existir mai”) i la Nàstenka introdueix una segona història amorosa, on l’espera i l’expectativa tenen un paper determinant.
Un tercer protagonista és Sant Petersburg, “la ciutat més abstracta i premeditada que hi ha sobre la Terra” segons el novel·lista, les cases, portals i murs de la qual esdevenen interlocutors del personatge principal, a part del cel de la capital del nord, que compleix la funció que habitualment trobem en la literatura russa: la natura representada com si tingués anima i parlés. Desprès de quatre nits blanques, quan l’amor s’anuncia, espera i es manifesta s’esdevé un dia de pluja, “sense ni un raig de sol”, ja que la Nàstenka abandona el nostre narrador. Més que una acció real i concreta, l’argument es desenvolupa a l’interior de les persones (batecs del cor, plors, rialles i paraules, moltes paraules), com habitualment en Dostoievski.
El pont Nicolas, Sant Petersburg
Així mateix, la profunda irracionalitat dels seus personatges determina el que té lloc en l’àmbit sentimental, com també. en el material. Quan va començar a escriure aquesta obra, el jove Fiodor feia ja vuit anys que vivia a Sant Petersburg, on el seu pare l’havia enviat per estudiar a la prestigiosa Escola d’Enginyers Militars. Però el que li va facilitar sobretot la capital russa va ser introduir-se en els cercles de la intel.liguèntsia.
I quan la seva primera novel.la, Pobres (1846), el va llançar a la fama, tothom volia tenir-lo a prop, ja que la literatura en el país eslau sempre ha estat una arma de lluita social i política. De fet, un any després de publicar Les nits blanques Dostoievski va ser condemnat a mort per haver llegit en veu alta la carta de Belinski a Gógol en una de les vetllades literàries del cercle Petraixevski; tal era el temor que el poder tenia a la paraula escrita en l’imperi dels tsars. La pena capital fou commutada per la deportació a Siberià, que va durar deu anys. L’escriptor va passar els quatre primers en un presidi i després sis més sense permís per tornar a la Rússia europea. Durant el captiveri li prohibiren de llegir i escriure. En tornar a Sant Petersburg, el 1859, decidit a recuperar la fama literària, va editar Les nits blanques en una recopilació. de contes el 1860. Un paràgraf que parla de la vida a la presó en va ser suprimit; l’escriptor no va voler introduir referències a la seva experiència presidiria, que sí que seria el centre de la novel.la Apunts de la casa morta, publicada entre 1861 i 1862.
Abans d’escriure Les nits blanques al jove Fiodor ja li havien passat coses inusualment dures. Nascut a l’hospital Marinski per als pobres de Moscou el 1821 —no perquè fos pobre, sinó perquè. el seu pare hi exercia de metge i la família vivia en una ala de l’edifici—, va ser testimoni de la vida dels miserables en el vast imperi Rus d’ençà que va començar a observar el món al seu voltant. Amb un pare sever i acomplexat per no pertànyer a l’aristocràcia acomodada—la professiò de metge no donava per a tant en el segle XIX rus— i una mare dolça i d’allò més comprensiva, Fiodor Dostoievski va rebre una educació sòlida, de primer amb professors particulars i després en bones escoles. El pare, Mikhaïl A. Dostoievski, precisament s’obsessionava per proporcionar als seus quatre fills mascles una educació que els ajudés a assolir un estatus social més elevat que el seu. La família sempre vivia per damunt de les seves possibilitats, i això és una cosa que en la vida de l’escriptor s’aguditza encara més perquè s’hi va afegir l’addicció als jocs d’atzar, una pràctica tan absurda com il·lusòria, en creure que allò podia ajudar a resoldre la seva situació econòmica.
Però la circumstància més tràgica de la primera joventut de Fiodor Mikhàilovitx, i la que el portà a pronunciar el credo amb que conclou Les nits blanques, sobre la importància dels records “benaurats” que permeten afermar la vida i els seus valors, va ser la pèrdua de la seva mare el 1837 Maria Fiódorovna era una dona dolça, tendra, inusualment generosa, de qui el seu espòs estava devotament enamorat i que, a part de tota la resta, va introduir l’amor per la literatura en els seus fills. Amb la seva mort va semblar que tots havien perdut el pilar que els sustentava. El pare es va lliurar a la beguda, i a la casa del poblet on es va retirar a viure sense els fills va ser assassinat, segons la llegenda familiar, per uns camperols locals dos anys després.
Però no és veritat que Dostoievski tingués per això el seu primer atac d’epilèpsia, tal com indicava Freud, ni que el seu pare servis d’inspiració. per al personatge de Fiodor Karamàzov, una de les figures paternes més sinistres que es poden trobar en la literatura universal. Al jove Fiodor la ciutat de Sant Petersburg li proporcionava una vida atrafegada i segurament, a part dels cercles intel·lectuals i la companyia de Puixkin, Lermontov, Gógol, Walter Scott, E. T. A. Hoffmann, Goethe, Schiller i altres, els llibres dels quals devorava, va tenir les primeres experiències sexuals pagant pel servei a dames de mala reputació, com era habitual per a tot aristòcrata en aquella època.
No obstant això, el que s’albira de totes aquestes circumstàncies vitals en el relat que llegim és la condició de solitari que defineix el narrador. “Amb prou feines he estat capaç de fer cap coneixença”, confessa en el seu monòleg interior. Dostoievski descriurà més endavant amb paraules aquesta sensació d’estar fins i tot aïllat del món: “Jo en soc un i prou, en canvi ells són tots”, que atribueix al protagonista d’Apunts del subsol (1864). Entre altres aspectes autobiogràfics que incorpora al seu heroi de Les nits blanques es troba la idea d’un personatge solitari i sense diners, que ja fa vuit anys que s’està a la capital; Dostoievski no confessa allò que el va empènyer a continuar vivint més en el món de la seva imaginació. que en la realitat concreta: el gran èxit que va tenir la seva primera novel.la entre el públic rus, Pobres, escrita dos anys abans que el relat que ara llegim.
PRIMERA PART
[embed]https://vimeo.com/922569824?share=copy[/embed]
El curt-metratge NITS BLANQUES de Carles Borres és en competició oficial al D'A film festival, en la secció "Un impulso colectivo".
[post_title] => Moments de llum (primera part)
[post_excerpt] =>
[post_status] => publish
[comment_status] => open
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => moments-de-llum
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2024-04-04 13:30:25
[post_modified_gmt] => 2024-04-04 11:30:25
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://micromegas.bsm.upf.edu/?p=6247
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[2] => WP_Post Object
(
[ID] => 6098
[post_author] => 49
[post_date] => 2021-07-23 09:34:58
[post_date_gmt] => 2021-07-23 07:34:58
[post_content] => [fusion_builder_container hundred_percent="no" hundred_percent_height="no" hundred_percent_height_scroll="no" hundred_percent_height_center_content="yes" equal_height_columns="no" menu_anchor="" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" status="published" publish_date="" class="" id="" border_color="" border_style="solid" margin_top="" margin_bottom="" padding_top="" padding_right="" padding_bottom="" padding_left="" gradient_start_color="" gradient_end_color="" gradient_start_position="0" gradient_end_position="100" gradient_type="linear" radial_direction="center center" linear_angle="180" background_color="" background_image="" background_position="center center" background_repeat="no-repeat" fade="no" background_parallax="none" enable_mobile="no" parallax_speed="0.3" background_blend_mode="none" video_mp4="" video_webm="" video_ogv="" video_url="" video_aspect_ratio="16:9" video_loop="yes" video_mute="yes" video_preview_image="" filter_hue="0" filter_saturation="100" filter_brightness="100" filter_contrast="100" filter_invert="0" filter_sepia="0" filter_opacity="100" filter_blur="0" filter_hue_hover="0" filter_saturation_hover="100" filter_brightness_hover="100" filter_contrast_hover="100" filter_invert_hover="0" filter_sepia_hover="0" filter_opacity_hover="100" filter_blur_hover="0" type="legacy"][fusion_builder_row][fusion_builder_column type="1_1" layout="1_1" spacing="" center_content="no" link="" target="_self" min_height="" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" class="" id="" hover_type="none" border_color="" border_style="solid" border_position="all" border_radius="" box_shadow="no" dimension_box_shadow="" box_shadow_blur="0" box_shadow_spread="0" box_shadow_color="" box_shadow_style="" padding_top="" padding_right="" padding_bottom="" padding_left="" margin_top="" margin_bottom="" background_type="single" gradient_start_color="" gradient_end_color="" gradient_start_position="0" gradient_end_position="100" gradient_type="linear" radial_direction="center center" linear_angle="180" background_color="" background_image="" background_image_id="" background_position="left top" background_repeat="no-repeat" background_blend_mode="none" animation_type="" animation_direction="left" animation_speed="0.3" animation_offset="" filter_type="regular" filter_hue="0" filter_saturation="100" filter_brightness="100" filter_contrast="100" filter_invert="0" filter_sepia="0" filter_opacity="100" filter_blur="0" filter_hue_hover="0" filter_saturation_hover="100" filter_brightness_hover="100" filter_contrast_hover="100" filter_invert_hover="0" filter_sepia_hover="0" filter_opacity_hover="100" filter_blur_hover="0" last="true" border_sizes_top="0" border_sizes_bottom="0" border_sizes_left="0" border_sizes_right="0" first="true"][fusion_text columns="" column_min_width="" column_spacing="" rule_style="default" rule_size="" rule_color="" content_alignment_medium="" content_alignment_small="" content_alignment="" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" sticky_display="normal,sticky" class="" id="" margin_top="" margin_right="" margin_bottom="" margin_left="" font_size="" fusion_font_family_text_font="" fusion_font_variant_text_font="" line_height="" letter_spacing="" text_color="" animation_type="" animation_direction="left" animation_speed="0.3" animation_offset=""]
[/fusion_text][fusion_separator style_type="none" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" class="" id="" sep_color="" top_margin="20px" bottom_margin="" border_size="0" icon="" icon_circle="" icon_circle_color="" width="" alignment="center" /][fusion_text columns="" column_min_width="" column_spacing="" rule_style="default" rule_size="" rule_color="" content_alignment_medium="" content_alignment_small="" content_alignment="" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" sticky_display="normal,sticky" class="" id="" margin_top="" margin_right="" margin_bottom="" margin_left="" font_size="" fusion_font_family_text_font="" fusion_font_variant_text_font="" line_height="" letter_spacing="" text_color="" animation_type="" animation_direction="left" animation_speed="0.3" animation_offset=""]
Capítulo III. ¿Es Cosima Wagner Ariadna?
Idilio en Tribschen
En el Crepúsculo de los ídolos (septiembre 1888), Nietzsche reproduce una escena que ya había escrito en el cuaderno de la primavera-verano de 1888 bajo el título de “Visión fundamental: qué es bello y feo”. En esta escena las orejas/oídos (en alemán se emplea una sola palabra para referirse tanto al órgano externo como al interno, Ohren) aparecen como un signo de clasificación referido a Ariadna. A lo largo de toda su obra publicada Nietzsche alude reiteradamente a este órgano para hablar de la comprensión o no de un texto, distinguiendo el oido interior de los exteriores, capaz de captar lo que para la mayoría resulta inaudible, del mismo modo que el ojo interior es el que consigue ver lo invisible a diferencia de los ojos físicos. La idea de que a los sentidos exteriores, físicos, les corresponde los sentidos espirituales interiores, se impuso en la cultura europea desde Orígenes, en la Edad Media pervivió intensamente como fundamento de los distintos modos de conocimiento, y sobrevivió en la modernidad como un resto de una cultura tradicional, probablemente sin la fe en su realidad espiritual, pero si como algo que servía para abrirnos a una realidad profunda. Nietzsche distingue entre las orejas largas, las del asno, asociadas por él con el cristianismo (en Ecce homo) y las orejas pequeñas, las de Dioniso, las de Ariadna, al menos en el “Lamento de Ariadna”. En el pasaje de El crepúsculo de los ídolos, en el capítulo titulado “Incursiones de un intempestivo” (Streitzüge eines Unzeitgemässen), en el apartado 9 titulado “Bello y feo” (Schön und hässlich) introduce la escena:
“Oh Dionysos, Göttlicher, warum ziehst du mich an den Ohren?” fragte Ariadne einmal bei einem jener berühmten Zwiegespräche auf Naxos ihren philosophischen Liebhaber. “Ich finde einer Art Humor in deinen Ohren, Ariadne: warum sind sie nicht noch länger?”
“Oh Dioniso, Divino, ¿por qué me tiras de las orejas?” preguntó Ariadna en una ocasión, en uno de aquellos famosos diálogos en Naxos, a su filosófico amante. “Encuentro una especie de humor entre orejas, Ariadna:¿por qué no son aún más largas?”
El lugar donde sucede el diálogo vuelve a ser Naxos. Dioniso persiste en el nuevo papel que le ha otorgado Nietzsche de “filósofo-amante”. Esta Ariadna, a diferencia de la del “Lamento”, tiene orejas largas, con lo cual se alude a su incapacidad para la comprensión filosófica, como la Ariadna que hemos visto en el pasaje de Más allá del bien y el mal, y por tanto, parecida a la Cosima Wagner que reniega de Humano, demasiado humano. Por eso merece que Dioniso le tire de las orejas. Todavía no es Ariadna, la de las orejas pequeñas. Pienso que la Ariadna de Nietzsche es polivalente: es Cosima, puede ser también el mismo Nietzsche, y también está más allá de cualquier persona para convertirse en símbolo del abandono y de la superación del abandono. Lo que ahora interesa verdaderamente es argumentar la posibilidad de identificar a Nietzsche con Ariadna y entender cómo el mito y el trabajo sobre él constituyen un modo para la autocomprensión y la autoconsciencia completamente al margen del logos.
La lámina de la Melancolía de Albrecht Dürer colgaba en una de las paredes de la casa de Tribschen. Era Nietzsche quien la había conseguido a través de Erwin Rohde después de que Cosima se la hubiera pedido “para las Navidades del Maestro”, ya que, con toda probabilidad, no le iba a resultar difícil de conseguir Basilea. Cosima se la agradece y vuelve a referirse a ella en dos ocasiones más. El 24 de junio de 1870 escribe a Nietzsche, diciéndole:
"La lámina de Melancolía está aquí como un bello signo (schönes Zeichen) de su última visita (Anwesenheit): tiene el alma de muchas de nuestras conversaciones (es hat die Seele vieler unser Gespräche) y estamos de acuerdo en que se ha de considerar a Albrecht Dürer como la piedra angular de la Edad Media, porque hace que “este simbolismo enigmático e infinito de la Iglesia cristina” diga su última palabra. Dejando al margen su belleza, no nos desvela más que lo sublime. Sin duda, hay que incluir también a Bach; me parece que los dos no representan un comienzo sino un final.” (Cartas a Friederich Nietzsche, Cosima Wagner)
De algún modo, la ausencia de Nietzsche en Tribschen queda aminorada por la presencia de la lámina que además se ha convertido en receptora de las conversaciones entre ambos (parece que aquí Cosima se refiere a las conversaciones de ella y Nietzsche, no de ella y Wagner, lo que en la traducción española no está tan claro). Además, Cosima entiende la lámina como signo (Zeichen) del mismo Nietzsche; ello supone la asociación del filósofo y la melancolía como un estado anímico característico de su personalidad. El 18 de enero de 1872 Cosima vuelve a aludir a la lámina haciendo referencia a los elementos que rodean a Melancolía en la lámina de Dürer.
“En Tribschen ha entrado a pesar del buen tiempo la mujer enérgica con las lechuzas, con el manojo de llaves, con los instrumentos astronómicos y otros, como la ha visto Dürer, y usted nos ha regalado.” (ibid)
Se aprecia por parte de Cosima un deseo de reiterar su agradecimiento a Nietzsche por el regalo, pero también se advierte el sentido que la lámina ha adquirido en su casa. El hecho que Nietzsche se fotografiara con la mano en la mejilla unos años más tarde no puede resultar entonces sorprendente; quizás no fuera sino una alusión directa a aquella Melancolía de Tribschen, que impredeciblemente anunciaba la gran melancolía que iba a embargar sus vidas, en especial la de Nietzsche por la pérdida de Tribschen y el abandono de los Wagner.
[/fusion_text][fusion_separator style_type="none" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" class="" id="" sep_color="" top_margin="20px" bottom_margin="" border_size="0" icon="" icon_circle="" icon_circle_color="" width="" alignment="center" /][fusion_text columns="" column_min_width="" column_spacing="" rule_style="default" rule_size="" rule_color="" content_alignment_medium="" content_alignment_small="" content_alignment="" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" sticky_display="normal,sticky" class="" id="" margin_top="" margin_right="" margin_bottom="" margin_left="" font_size="" fusion_font_family_text_font="" fusion_font_variant_text_font="" line_height="" letter_spacing="" text_color="" animation_type="" animation_direction="left" animation_speed="0.3" animation_offset=""]
Este texto está extraído de su nuevo libro, ‘Ariadna abandonada’, que se publicó en la editorial Alpha Decay el 17 de mayo.
[/fusion_text][fusion_separator style_type="none" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" class="" id="" sep_color="" top_margin="20px" bottom_margin="" border_size="0" icon="" icon_circle="" icon_circle_color="" width="" alignment="center" /][fusion_imageframe image_id="6099|full" max_width="850px" sticky_max_width="" style_type="" blur="" stylecolor="" hover_type="none" bordersize="" bordercolor="" borderradius="" align_medium="none" align_small="none" align="center" margin_top="" margin_right="" margin_bottom="" margin_left="" lightbox="no" gallery_id="" lightbox_image="" lightbox_image_id="" alt="" link="" linktarget="_self" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" sticky_display="normal,sticky" class="" id="" animation_type="" animation_direction="left" animation_speed="0.3" animation_offset="" filter_hue="0" filter_saturation="100" filter_brightness="100" filter_contrast="100" filter_invert="0" filter_sepia="0" filter_opacity="100" filter_blur="0" filter_hue_hover="0" filter_saturation_hover="100" filter_brightness_hover="100" filter_contrast_hover="100" filter_invert_hover="0" filter_sepia_hover="0" filter_opacity_hover="100" filter_blur_hover="0"]https://micromegas.bsm.upf.edu/wp-content/uploads/2021/07/1024px-Nietzsche1882.jpg[/fusion_imageframe][fusion_separator style_type="none" hide_on_mobile="small-visibility,medium-visibility,large-visibility" class="" id="" sep_color="" top_margin="20px" bottom_margin="" border_size="0" icon="" icon_circle="" icon_circle_color="" width="" alignment="center" /][/fusion_builder_column][/fusion_builder_row][/fusion_builder_container]
[post_title] => Ariadna abandonada
[post_excerpt] =>
[post_status] => publish
[comment_status] => open
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => ariadna-abandonada
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2021-07-23 11:03:18
[post_modified_gmt] => 2021-07-23 09:03:18
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://micromegas.bsm.upf.edu/?p=6098
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
)
[post_count] => 3
[current_post] => -1
[before_loop] => 1
[in_the_loop] =>
[post] => WP_Post Object
(
[ID] => 6318
[post_author] => 22
[post_date] => 2024-04-03 12:09:05
[post_date_gmt] => 2024-04-03 10:09:05
[post_content] =>
Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 2/2
UN SOMIADOR I UN AMANT
Qui és el somiador que inspira el relat? Quina idea volia expressar Dostoievski amb aquesta obra seva, si partim del fet que tota la literatura russa sempre s’ha obsessionat per transmetre missatges? La importància dels moments feliços —un bé tan escàs com apreciat—, que tenen la capacitat d’acompanyar-nos per sempre i il·luminar-nos el camí quan ho necessitem.
Això no obstant, a través d’aquest protagonista literari que a penes coneix la vida real, Dostoievski volia expressar també una profunda preocupació. D’aquí que no el defineixi com a persona humana, sinó com un “ésser de gènere neutre”, que per la seva actitud davant el món és més semblant a una tortuga o a un cargol, que s’amaga de la realitat. El món de la seva fantasia li serveix de refugi. Amb aquesta actitud, l’escriptor volia atacar aquella part de la joventut intel·lectual russa —a la qual ell mateix pertanyia— que es perdia en discussions teòriques sense estar disposada a actuar de manera concreta. En la primera meitat del segle XIX, sobretot després de la fracassada rebel·lió decabrista (1825), gran part de la intel·liguèntsia russa va esdevenir apàtica i inactiva. “La solitud i la mandra amanyagaven la imaginació”, exclama Fiódor. El seu somiador té “tan poca vida real” que fracassa davant de totes les situacions de la vida, l’amor inclòs. D’altra banda, també és cert que a la Rússia de Nicolau I (1825-1855), que arriba al tron coincidint amb la dura repressió. contra els decabristes, va quedar clar que al poder no li interessava una joventut intel·lectual i preparada, sinó obedient i controlada: els cinc líders de la protesta van ser penjats i la resta dels decabristes, que d’alguna manera van ser els primers revolucionaris del país eslau que pertanyien a la classe mitjana alta, foren deportats a Siberià o s’exiliaren. En la literatura escrita en la dècada de 1830-1840 apareix el prototip del lixni txelovek, l’”home superflu”, que viu en una societat que no compta amb el seu talent ni amb la seva força intel·lectual: és el cas dels protagonistes d’Eugeni Oneguin, de Puixkin, Un heroi del nostre temps, de Lérmontov, o La desgràcia d’ésser intel·ligent, de Griboiédov, entre altres. En Dostoievski el nostre somiador té aires d’aquest prototip, però els motius de la seva manera de ser no són essencialment socials. Encara que no té diners, tampoc no fa res per millorar aquesta situació; com tants joves de la seva època, la seva actitud és fer tots els possibles per no topar amb la vida real. El caràcter determina el destí, aquesta és la idea que va desenvolupant l’escriptor al llarg de la seva trajectòria literària.
Tanmateix, en aquesta obra primerenca l’autor encara tracta amb simpatia el seu idealista hipersensible; als Apunts del subsol, un tipus de característiques similars ja hi és representat com a socialment inútil i fins i tot perillós. Pel que fa al món dels llibres, apareix com un univers paral·lel amb una doble funció: antídot contra la prosa de les circumstàncies, però també recer que possibilita continuar somiant. És una cosa que el mateix Dostoievski experimentava com a lector, en afirmar que la bona literatura ens ofereix “un nou món, una vida nova i fascinant”, que a vegades proporciona fins i tot “una perspectiva resplendent”. Però el seu consum excessiu porta a all. que es representa en els somnis del nostre narrador, on apareixen des de Hoffmann i Ivan el Terrible a Cleòpatra, o fins i tot la resurrecció dels morts com a tema artístic; tot això de manera inconnexa i sense cap sentit.
Igual que l’home democràtic criticat per Plató a la República, Dostoievski descriu que un somiador “és l’artista de la seva vida i cada hora se la inventa segons un arbitri nou”. Es podrien trobar moltes altres referències intertextuals, la majoria segurament accidentals, encara que Dostoievski fos un escriptor enormement culte. Així, quan el somiador es converteix en un amant, si més no en paraules i intencions, no es pot evitar de pensar tant en el Fedre de Plató o en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull —que el mateix novel·lista segurament no tenia present— com en influències més evidents, com ara la fantasmagoria de Gógol o el romanticisme del primer Puixkin. Així, la història de l’àvia que enganxava a la seva faldilla amb un imperdible la Nàstenka —de tan sols disset anys— fins a l’aparició d’un rellogat, ben plantat, que a més a més l’empeny cap al vici de la lectura, té aires de la literatura europea i russa de tots els estils aleshores vigents: des de la sentimental i romàntica fins a la del realisme fantàstic. Però més enllà. de totes aquestes reminiscències hi ha l’anima d’un jove escriptor que, de la mateixa manera que el seu heroi, nota la resplendor del cel petersburguès i encara és capaç de demanar-se com és possible ”que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada”.
[caption id="attachment_6342" align="aligncenter" width="1200"] Fotograma de "Le notti bianche" de Luchino Visconti (1957)[/caption]
Tot un ventall d’emocions humanes derivades de l’amor recorre el relat: la llum que il·lumina el cor que estima, la nostàlgia que consumeix el narrador, l’esperança que l’acompanya, el patiment que li causa (i un llarg etcètera). Així mateix, l’arbitrarietat de l’amor i les seves conseqüències, on el retrat del cor femení que fa Dostoievski va del còmic al patètic. Així, la Nàstenka comença amb “No s’enamori de mi” i “Puc ser amiga seva”, però passa a “Em sap una mica de greu que no s’hagi enamorat de mi” i “Ell és pitjor que vostè, però me l’estimo més”. Curiosament, el sentit de l’humor és una cosa que la mateixa critica russa no ha vist mai prou en l’obra de Dostoievski, malgrat que en Les nits blanques, sense el somriure que produeixen en el lector les contínues exageracions, no podria donar-se l’efecte de la catarsi necessària.
EL CAMÍ POSTERIOR
Quan va sortir l’edició definitiva d’aquest relat Dostoievski encara no havia publicat cap de les seves grans novel·les: Crim i càstig (1866), L’idiota (1868), Els dimonis (1872), L’adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879).
No només la cronologia, també el seu to alegre, despreocupat i ingenu ens recorda que va ser escrit abans de la dècada passada a Siberià. D’altra banda, temes que apareixen, atmosferes que envolten i fins i tot idees metafísiques que comparteix l’escriptor anuncien el que es troba en les seves novel·les més cèlebres. Alguna cosa de l’egocentrisme entotsolat del Raskólnikov de Crim i càstig, que es planteja si l’ideal de la justícia pot justificar el seu crim i restablir la justícia social; del Mixkin que a L’idiota es guia exclusivament per la lògica del seu cor; dels vells aristòcrates d’Els dimonis, que no entenen, tot i tenir fills nihilistes, que cal adaptar-se als nous temps… tot això ja està engendrat en el personatge del somiador de Les nits blanques. I en el seu darrer llibre, Els germans Karamàzov, el novel·lista continua assenyalant: “Per què viure la vida real, si es pot seguir somiant?”, una actitud que ja havia denunciat en el relat que ara ens ocupa, Les nits blanques.
[embed]https://vimeo.com/922561838?share=copy[/embed]
Nits blanques, de Carles Borres
En la seva pròpia vida futura, Dostoievski va deixar de ser un somiador solitari. Després de la mort de la seva primera esposa, Maria Issàieva —Maixa—, amb qui s’havia casat a Sibèria, va poder lliurar-se a la passió amb la seva jove amant, Polina Súslova. Però el caràcter d’aquesta dona fatal a la russa —inspiració. de totes les heroïnes “infernals” en la seva obra futura— el va esgotar “fins a la mort”. A més, s’havia tornat addicte als jocs d’atzar i gràcies a la seva novel·la -confessió El jugador (1866) va conèixer qui seria la seva segona muller, Anna Sníutkina. Ella fou el seu àngel de la guarda per a la resta dels seus dies. Van fugir plegats a l’estranger per tal que els creditors no portessin Dostoievski a la presó. A Alemanya i després a Suïssa l’escriptor tornava a apostar a la ruleta per intentar salvar-se dels deutes. També continuava escrivint, però després i tot de l’èxit de Crim i càstig (1866) els editors s’aprofitaven de la seva penosa situació econòmica; a més a més, cobrava bestretes i s’endeutava sense parar. L’idiota (1868) i Els dimonis (1871-1872) són novel·les escrites durant el període del seu exili a l’Europa occidental. Dresden, Ginebra, Florència i altre cop Dresden són ciutats on resideixen Anna i Fiódor durant aquests quatre anys, sense gosar tornar a Rússia. Això aguditza encara més la nostàlgia que l’escriptor sent pel seu país, i d’altra banda augmenta el recel i el fastigueig envers l’Europa occidental, que arriba a definir com l’”estimat cementiri”.
La tornada amb tren del memorable príncep Mixkin, al principi de L’idiota, des de Suïssa a Sant Petersburg expressa aquesta ansietat de Dostoievski per atènyer la seva pàtria. Mixkin rememora altres aspectes de la psicologia del somiador de Les nits blanques. Ideat pel novel·lista com una mena de Quixot rus, la seva bondat i ingenuïtat excessives comporten que se’l consideri idiota en el món que l’envolta.
[caption id="attachment_6326" align="aligncenter" width="440"] Dibuix de F. Dostoievski, "Идиот"[/caption]
Els endimoniats del seu proper llibre s’endinsaran en la realitat social i política russa per retratar, de manera visionària, el que passar. a Rússia amb la revolució. social: “Tots esclaus, i en l’esclavatge iguals”. Precisament a causa d’Els dimonis i la imatge negativa que se’n pot extreure dels anarquistes i altres revolucionaris d’esquerres russos, Dostoievski no va ser un escriptor ben vist en l’època soviètica.
Els germans Karamàzov (1878-1879), finalment, va ser el seu gran testament artístic i existencial. En aquesta última novel.la, com si Dostoievski volgués donar alguna resposta a les grans idees que l’inquietaven, formula de manera dialèctica els temes de la fe, l’amor i la recerca del sentit de la vida. En aquest context, torna a articular un dels grans missatges que va anunciar en el relat que tenim entre les mans: la importància d’una actitud positiva davant la vida.
[caption id="attachment_6340" align="aligncenter" width="339"] Il·lustració "Les frères Karamazov", ed. La Pléïade, 1929[/caption]
L’elecció d’Alioixa Karamàzov com a protagonista ho confirma; amb aquest personatge il·luminat en el seu interior i absolutament afirmatiu, el novel·lista ret homenatge, a més, al seu petit fill Aleksei, que havia mort feia poc de manera sobtada, amb tres anys a penes, a causa d’un atac d’epilèpsia, malaltia heretada de l’escriptor. A la primera filla, Sónietxka, que havia mort anys abans a Ginebra amb pocs mesos de vida, la va rememorar a Crim i càstig a través de la protagonista femenina de la novel.la, Sónia Marmelàdovna.
Dels quatre fills que van tenir Anna i Fiódor, només dos van sobreviure. Ningú de les generacions successives es va dedicar seriosament a la literatura, però la paraula de Dostoievski va esdevenir encara més viva i més necessària en el món contemporani. Perquè la mirada que la seva obra adreça a l’interior humà és profundament comprensiva i compassiva, encara que sigui per dir-nos que no podem assolir la felicitat absoluta i que, no obstant això, és a les nostres mans de romandre a la recerca de moments lluminosos que donin sentit a la nostra existència.
El curtmetratge NITS BLANQUES de Carles Borres és en competició oficial al D'A film festival, en la secció "Un impulso colectivo".
[post_title] => Moments de llum (segona part)
[post_excerpt] =>
[post_status] => publish
[comment_status] => open
[ping_status] => open
[post_password] =>
[post_name] => nitsblanques
[to_ping] =>
[pinged] =>
[post_modified] => 2024-04-05 12:41:46
[post_modified_gmt] => 2024-04-05 10:41:46
[post_content_filtered] =>
[post_parent] => 0
[guid] => https://micromegas.bsm.upf.edu/?p=6318
[menu_order] => 0
[post_type] => post
[post_mime_type] =>
[comment_count] => 0
[filter] => raw
)
[comment_count] => 0
[current_comment] => -1
[found_posts] => 55
[max_num_pages] => 19
[max_num_comment_pages] => 0
[is_single] =>
[is_preview] =>
[is_page] =>
[is_archive] =>
[is_date] =>
[is_year] =>
[is_month] =>
[is_day] =>
[is_time] =>
[is_author] =>
[is_category] =>
[is_tag] =>
[is_tax] =>
[is_search] =>
[is_feed] =>
[is_comment_feed] =>
[is_trackback] =>
[is_home] => 1
[is_privacy_policy] =>
[is_404] =>
[is_embed] =>
[is_paged] =>
[is_admin] =>
[is_attachment] =>
[is_singular] =>
[is_robots] =>
[is_favicon] =>
[is_posts_page] =>
[is_post_type_archive] =>
[query_vars_hash:WP_Query:private] => dde5479cd578fa309a5491741f193746
[query_vars_changed:WP_Query:private] => 1
[thumbnails_cached] =>
[allow_query_attachment_by_filename:protected] =>
[stopwords:WP_Query:private] =>
[compat_fields:WP_Query:private] => Array
(
[0] => query_vars_hash
[1] => query_vars_changed
)
[compat_methods:WP_Query:private] => Array
(
[0] => init_query_flags
[1] => parse_tax_query
)
)
Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 2/2 UN SOMIADOR I UN AMANT Qui és el somiador que inspira el relat? Quina idea volia expressar Dostoievski amb aquesta obra seva, si partim del fet que tota la literatura russa sempre s’ha obsessionat per transmetre missatges? La importància dels moments feliços —un bé…
Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 1/2 “Deu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?” L’exclamació amb què Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881) acaba una de les seves narracions primerenques, Les nits blanques (1848), condensa un dels missatges fonamentals als quals volia arribar…
