La logística: de la guerra a l’art

VERSIÓN EN CASTELLANO, AQUÍ

Recordeu quan a les aules de primària es preguntava sobre les professions que més ens cridaven l’atenció? Rememoreu aquells nervis que ens pessigollejaven l’estómac mentre esperàvem el nostre torn per afirmar que, de grans, volíem ser astronautes, metges o futbolistes?  I us ve a la memòria cap company de classe que aprofités el moment per cridar als quatre vents que la seva major aspiració era dedicar-se a la logística? El més probable és que la resposta a aquesta última qüestió sigui un rotund “no”. I és que, efectivament, el sector dels camions i els magatzems sempre ha anat una força fluix de vocacions. De fet, és una realitat que es palpa de seguida quan entres en contacte amb aquest particular univers laboral, ja que la majoria dels seus integrants hi han arribat mig de rebot, procedents d’àmbits de coneixement tan dispars com l’enginyeria, la sociologia, l’economia… o la famosa universitat de la vida.

Lluny de suposar una xacra, aquest eclecticisme galopant que recorre els processos logístics de punta a punta és una generosa font d’enriquiment individual i col·lectiu, capaç de convertir un sector tan aparentment escàs de glamur en un espai abonat al creixement professional, on la creativitat i la innovació sempre guanyen la partida als dogmes. És un sector tan poc ortodox que ni tan sols ha aconseguit posar-se d’acord ni en el seu origen etimològic, ja que alguns relacionen la logística amb la paraula grega logistikos (que significa “relatiu al càlcul”), mentre que altres defensen que prové del terme francès loger (que podem traduir per “allotjar”). 

Més enllà de la discussió etimològica, sí que hi ha cert consens acadèmic a l’hora de situar les arrels conceptuals de la logística contemporània en el terreny militar, ja que és on es van començar a descriure processos relatius a moviment de tropes. Concretament, es considera que Antoine-Henri Jomini, un general suís que va lluitar a l’exèrcit de Napoleó Bonapart, va ser el primer a utilitzar referències a la logística militar a la seva obra “Compendio del Arte de la Guerra”, publicat per primer cop el 1838. I és que Jomini no només era un estrateg bèl·lic de primera categoria, sinó que també tenia una gran afició per les lletres, portant-lo a escriure diversos textos amb una clara voluntat didàctica emprant expressions que avui dia ja formen part del paisatge logístic com ara “bases”, “aprovisionament” o “distribució”.

Avançant uns quants anys, és molt recomanable llegir al professor valencià David Servera-Francés, que ens ofereix un magnífic recorregut per l’evolució històrica més recent de la logística: des que era considerada un conjunt de tècniques amb poca importància dins la gestió empresarial fins que la globalització econòmica de mitjans del segle XX l’erigeix en una activitat de caràcter estratègic, capaç d’aportar avantatges competitius en el subministrament de béns i serveis. Un salt qualitatiu que s’ha accelerat en les últimes dècades amb la irrupció del concepte “Supply Chain”, que neix per modernitzar l’essència logística i ajuntar-la amb, com a mínim, tres elements claus: tecnologia, col·laboració i sostenibilitat. 

“Sentir la cosa invisible i ser capaç de crear-ho, això és art”. Segons la genial definició del pintor alemany Hans Hofmann, la logística actual podria arribar a considerar-se art, sense por a la presumpció. I és que estem parlant d’un col·lectiu de professionals, organitzats com una perfecta cadena de processos concatenats que es dediquen a obrar petits miracles com ara que un producte procedent d’un continent llunyà ens arribi a la porta de casa en 24 hores; que els hospitals estiguin sempre aprovisionats de tot el que és necessari per curar-nos o que a través de les venes de l’ecosistema productiu hi circulin sense aturador els components que el mantenen viu. I el més bonic és que ho fan lluny de les llums mediàtiques, sense que la gran majoria dels mortals ens n’adonem. 

Però fer realitat el que ens sembla impossible també pot tenir contraindicacions importants. Sense anar més lluny, quan s’articulen cadenes logístiques molt eficients, però orientades exclusivament a la reducció de costos, es corre el gran risc de començar a destruir valor, deslocalitzant la producció, prioritzant la mà d’obra barata, tensant les relacions comercials o perjudicant la qualitat dels productes. En aquest sentit, és bo recordar una altra definició de l’art, la que ens va regalar la filòsofa estatunidenca Ayn Rand quan va assegurar que “l’art és una recreació selectiva de la realitat d’acord amb els valors I judicis metafísics de l’artista”. 

Precisament, la importància dels paradigmes amb els quals es dissenyen i executen els processos logístics se sol explicar mitjançant un breu relat anònim que diu més o menys així:

Fa molts anys, en un calorós dia de primavera, un peregrí que recorria el camí de Sant Jaume, va decidir fer una parada al costat d’una gran pedrera on diversos obrers treballaven intensament. Com que feia diverses hores que no podia conversar amb ningú, el peregrí va apropar-se a dos picapedrers que es dedicaven a esmicolar imponents blocs de granit. I dirigint-se a primer, va dir: 

– Bon dia, senyor. Què està fent? 

– Què redimonis li sembla que estic fent? Picar pedra! – va respondre. 

Després del comentari taxatiu, va decidir provar sort amb el segon picapedrer, a qui també va preguntar:

– Bon dia, senyor. I vostè què està fent? 

– Jo estic treballant en la reconstrucció de la catedral de Santiago de Compostel·la. –va respondre. 

La paràbola és tan senzilla com transcendent. I és que, si els responsables del sector logístic són capaços de veure més enllà dels blocs de cost que cal fer miques, entenent que la finalitat última de la seva feina és crear valor per a la societat, no només aconseguirem crear cadenes de subministrament similars a l’art, sinó que, a més, començarem a veure alguna criatura espavilada que espera nerviosa el seu torn per afirmar amb convicció que, de gran, vol ser logística.