Per què un ‘boy scout’ mai podrà ser un tirà?

VERSIÓN EN CASTELANO, AQUÍ

Fa cent anys, l’escoltisme creixia a tot el món. Després de l’impacte de la Primera Guerra Mundial, i amb l’adopció del mètode escolta per societats ben diverses, el seu fundador, un antic militar britànic, va fer un gir en quatre àmbits: primer, vinculant-lo a l’educació activa, i rebutjant el militarisme; segon, primant la idea de criteri propi a la d’obediència; tercer, adoptant una indubtable vocació internacional, vinculada a la Societat de Nacions, per sobre de la competició entre països; i quart, generant compromís indiscutible amb la pau i l’entesa entre cultures.

El 1922, el “World Chief Scout“, parlant d’escoltisme, afirmava davant el Congrés Internacional d’Educació Moral, a Ginebra: “When the young citizens, male and female, in all countries are brought up to look upon their neighbors as brothers and sisters in the human family, allied together with the common aim of service and sympathetic helpfulness towards each other, they will no longer think as heretofore in terms of war as against rivals, but in terms of peace and goodwill towards one another”.

Pocs anys més tard, l’enfocament d’educació en la ciutadania de l’escoltisme va xocar amb les ideologies totalitàries. Així, als països on s’instauraven règims totalitaris, com a l’URSS, Itàlia, Alemanya o Espanya, l’escoltisme (i la llibertat d’associació) van ser prohibits. Però la popularitat de l’escoltisme, que creixia sense parar als 5 continents, va fer veure als règims totalitaris una finestra d’oportunitat. I així, van copiar la seva estètica i algunes activitats (uniformes i insígnies, fulards o barrets, jocs de descoberta…) per crear una alternativa: els moviments juvenils del règim. “Pioners” a la Rússia soviètica, “Balillas” a la Itàlia feixista, “Joventuts Hitlerianes” a l’Alemanya nazi, “Frente de Juventudes” (després OJE) a l’Espanya feixista. Els moviments juvenils dels règims totalitaris, d’adscripció obligatòria, s’imposaven als adolescents.

A Catalunya, a més, aquella persecució va ser per partida doble, com en tants altres espais: es perseguia els escoltes per representar un espai de formació en la ciutadania democràtica, i per representar un col·lectiu nacional, una llengua i uns símbols també perseguits. Els totalitarismes van copiar l’estètica de l’escoltisme per capitalitzar la seva reputació i fer atractius els moviments juvenils. Vistos des de fora, costa diferenciar aquells nois uniformats (que el film Jojo Rabbit descriu tan bé) dels de l’escoltisme perseguit. Així doncs, on és la diferència? Un psicòleg americà, Herbert S. Lewin, ho va analitzar en alguns articles acadèmics després de la Segona Guerra Mundial, el més rellevant dels quals és un de 1947: “Hitler Youth and the Boy Scouts of America”.

I és que la diferència no es veu en les fotografies. Les imatges fan més fàcil per als hereus del feixisme mirar de mostrar com a innocents aquells moviments juvenils dels règims totalitaris. Recordeu l’escena idíl·lica i alhora terrible de la pel·lícula Cabaret, on un jove aparentment innocent canta “Tomorrow belongs to me”?

Les diferències que l’estratègia d’imitació estètica dels totalitarismes volia amagar són, fonamentalment, cinc: (1) Criteri propi vs. obediència; (2) Valors inclusius vs. valors excloents; (3) Internacionalisme vs. ultranacionalisme; (4) Pau vs. bel·licisme; (5) Individu vs. massa. (6) Voluntarietat vs. obligatorietat.

1) Mentre l’escoltisme vol educar en la responsabilitat i el caràcter individuals i el criteri propi des d’uns valors de ciutadania de convivència, els moviments juvenils dels règims totalitaris volien instruir en l’adhesió total als principis ideològics del règim i l’obediència cega als líders (disciplina de masses).

2) Mentre l’escoltisme educa en el principi de la dignitat igual de totes les persones, i que cap país ni cultura és superior a un altre, els moviments juvenils totalitaris deien que hi ha persones, països i cultures superiors i d’altres inferiors, i alguns que cal eliminar.

3) L’escoltisme, des de la identitat nacional o creença de cadascú, promou la convivència i el respecte entre cultures i creences diferents, apostant per l’internacionalisme. Per als moviments totalitaris, només la mateixa identitat és legítima i ha de prevaldre.

4) L’escoltisme promou la resolució pacífica de conflictes i la pau, des de la igualtat i el respecte pels drets humans i la distribució justa i equitable dels recursos; mentre que els moviments juvenils totalitaris feien apologia del militarisme, de les armes i de la força.

5) Per als escoltes, la felicitat és una experiència individual que es crea, viu i comparteix en la convivència en grup. En els moviments totalitaris, la felicitat deriva d’un estat satisfactori de la nació, i es viu per tant a escala col·lectiva: importa la massa, no l’individu.

6) Finalment, la pertinença a l’escoltisme és voluntària, i neix del compromís individual amb els valors compartits. En canvi, la pertinença dels adolescents als moviments juvenils dels règims totalitaris era obligatòria: justament, per la seva finalitat adoctrinadora.

Amb totes les contradiccions de la història de l’escoltisme, que n’hi ha i moltes, a més de la persecució del nazisme i els feixismes, l’escoltisme va ser també prohibit per exemple a la Xina quan va esdevenir comunista i a tots els països de l’Europa de l’Est. Sempre substituït per l’adoctrinament de règim.

Bé, tot això tenia al cap quan deia a Twitter fa uns dies que trobava molt desafortunada la metàfora que proposava el periodista Francesc-Marc Álvaro quan posava per títol a un article sobre el candidat del partit ultradretà Vox, “El boy scout de Abascal”. Vox se sent hereu i representa aquells que van voler eliminar l’escoltisme i tot el que significa. Com Twitter no permet gaire matís, per això la reflexió.