Ara que ja fa prou temps que el nom de Halloween és familiar entre nosaltres, i que la festa ha estat assimilada sense prejudicis per les generacions més joves, convé recordar el pes cabdal que va tenir la pel·lícula de John Carpenter en aquesta progressiva assimilació. Només cal tirar un moment d’hemeroteca per a constatar-ho: en la crítica apareguda a La Vanguardia arran de l’estrena del film, el setembre de 1979, Lluís Bonet Mojica es veia encara obligat a aclarir-nos que la trama tenia lloc «durante la vigilia del día de los difuntos, en la que los norteamericanos suelen gastar bromas macabras». Los “norteamericanos”, no pas nosaltres…
La contemplació d’aquella innovadora sèrie B havia de tenir, doncs, per als estatunidencs, un significat addicional. En un context festiu on les màscares del terror sobrenatural estaven assumides de manera ingènua pels infants, emergia, de cop, la faç alternativa d’un horror psicopatològic sense significació prèvia, fora de tota tradició codificada.
Les reiterades seqüeles que s’han anat prodigant fins als nostres dies van mitigar ben aviat el caràcter inassimilable de la màscara muda de Michael Myers, ara sols una més entre la llarga col·lecció de disfresses d’un carnaval de tardor incorporat plàcidament als nous imaginaris de la globalització i el consum. S’estrenen, així, pel·lícules de por, i als parcs d’atraccions se’ns prometen les més esgarrifoses experiències. Totes acotades, però, en l’espai i el temps d’una nit d’excepció. La paradoxa de Halloween és que, tractant-se en aparença de la nit del terror, suposa un terapèutic parèntesi de confort evasiu, enfront de la realitat inquietant i ingovernable que ens espera a l’alba.
DEJAR UNA REFLEXIÓN