A Villalet, el 12 d’octubre del 2019
Estimat J.J,
La teva mitezza em brinda una ocasió per saltar dels Estats Units d’Amèrica a França i reivindicar la figura de Georges Brassens per a la meva idea del bebop. És evident que algunes de les seves cançons s’inspiren en el jazz clàssic de Nova Orleans, lluny dels Parker, Monk o Davis, però no necessàriament de la meva proposta: el bebop com un gènere de música que fa pujar l’inessencial i decoratiu (abundant o minimalista) al primer pla. Em sembla evident que això ocorre quan Brassens imita una trompeta amb la boca, per exemple a Les copains d’abord:
No he sabut trobar un vídeo on Brassens introdueixi la improvisació col·lectiva amb la seva personal trompeta, com feia sens dubte en els discos i en altres actuacions en directe. Però aquest document preciós n’és malgrat tot un testimoni magnífic, encara que només sigui per aquest ús, també freqüent en la seva música, de la guitarra amb cordes metàl·liques com un banjo que assumeix el baix continu. Però ara tot això importa molt poc.
Importa molt poc perquè aquest post que t’envio el que conté principalment és una pregària per col·locar la tomba de Brassens en el panteó del bebop. Crec que tenim l’obligació d’enriquir-ne el panteó. Avui amb Georges Brassens.
Ell mateix va demanar, en aquella mena de joc amb Le cimetière marin de Paul Valéry, que l’enterressin a la platja de Sète.
Doncs jo et proposo que també l’enterrem al nostre reducte de “Filosofia i bebop”. I te’n proposaré d’altres, però no qualssevol! La filosofia, en Brassens, tampoc caldrà fer un gran esforç per justificar-la, perquè Brassens va ser un filòsof com els de l’època hel·lenística, un cínic com Diògenes el gos, carregat d’anècdotes intel·ligents i de lletres de cançons pensades per abatre el poder dels poderosos i de les institucions implacables amb el poder de les paraules. Una bona part de les històries que Diògenes Laerci atribueix al seu homònim a les cèlebres Vides, convindrien perfectament a aquest bard del segle XX. Ja en parlarem, perquè la nostra mitezza moderada per la necessitat i la responsabilitat, esculpida per l’optimització de les decisions i la reflexió més enllà de les aparences, és una mediocritat de plom al costat de la mediocritat daurada, la veritable áriston métron, de l’obra de Georges Brassens. Pensa que inclou, en un moment d’èxtasi eròtic inexplicable, fins i tot una petició de no-matrimoni.
Teu,
Jaume
Continua llegint aquest fil de correspondència amb la resposta d’en J.J. Moreso aquí.
DEJAR UNA REFLEXIÓN