A l’Espigoler, 11 de desembre del 2019
Benvolgut Jaume,
M’agrada molt Brassens i m’ha agradat escoltar aquesta exquisida cançó La non demande en mariage. M’ha fet recordar que jo tinc un article (publicat en una revista francesa precisament Droit et Philosophie: Droit et indétermination (M. Carpentieur dir., 9-1 (2017): 45-67) amb el títol: “Marry Me a Little: How Much Precision is Enough in Law?“. Se’m va ocórrer aquest títol perquè fa no gaire anys vaig veure al Mercat de les Flors la representació del musical de Broadway, Marry Me a Little, de Stephen Sondheim. Crec que algun estrany fil uneix Brassens i Sondheim. Et deixo una versió de la cançó central del musical:
Els versos de la cançó de Sondheim:
“Marry me a little,
Love me just enough.
Warm and sweet and easy,
Just the simple stuff.
Keep a tender distance
So we’ll both be free.
That’s the way it ought to be.”
Segur que se senten a gust juntament amb els de la cançó de Brassens:
«J’ai l’honneur de ne pas te demander ta main.
Ne gravons pas nos noms au bas d’un parchemin. »
A l’article també em referia a un cas jurídic, narrat per Ciceró (De oratore, I.40.183) i que ens explicaven a primer curs de Dret a l’assignatura de Dret Romà (“el cas de l’espanyola abandonada”, en deien): resulta que un ciutadà romà es va casar a Hispània i va tenir un fill, després va tornar a Roma on es va tornar a casar i va tenir un altre fill. En morir intestat es plantejava la qüestió de qui tenia dret a heretar. Sembla que al dret romà de l’època es dubtava de si per haver-hi divorci calia o no haver escrit una carta a l’altre cònjuge comunicant-li-ho. Així, estava indeterminat si el segon matrimoni era vàlid i si el segon fill era o no legítim.
«Quod usu memoria patrum venit, ut paterfamilias, qui ex Hispania Romam venisset, cum uxorem praegnantem in provincia reliquisset, Romae alteram duxisset neque nuntium priori remisisset, mortuusque esset intestato et ex utraque filius natus esset, mediocrisne res in contentionem adducta est, cum uaereretur de duobus civium capitibus et de puero, qui ex posteriore natus erat, et de eius matre, quae, si iudicaretur certis quibusdam verbis, non novis nuptiis fieri cum superiore divortium, in concubinae locum duceretur?» (Article sencer aquí.)
He cregut que, d’una manera que només nosaltres dos sabem, aquestes coses, com diria Ovidi «haec mihi semper erunt imis infixa medullis.» (Tristia 1, 5, 9)
Que tinguis bona setmana. Una forta abraçada,
J.J. Moreso
Continua llegint aquest fil de correspondència amb la resposta d’en Jaume Casals aquí.
DEJAR UNA REFLEXIÓN