Notorious R.B.G.

El passat 18 de setembre va morir a vuitanta-set anys Ruth Bader Ginsburg, magistrada de la Cort Suprema dels Estats Units. Era una persona molt popular a la cultura nord-americana. De fet, hi havia àdhuc T-shirts amb l’expressió que uso per titular aquest post i que evoca l’apel·latiu del famós raper Notorious B.I.G. (C.G.L. Wallace), i fins i tot s’han fet dues pel·lícules sobre la seva vida, còmics, exposicions, etc. Per què la Justice Ginsburg va assolir tal notorietat?

Crec que hi ha almenys dues raons que ho justifiquen. La primera és que la Justice Ginsburg fou una dona de la generació nascuda la dècada dels trenta, els anys previs a la Segona Guerra Mundial (ella provenia d’una família jueva, les famílies dels seus pares eren emigrants de famílies jueves de l’Europa eslava). La generació de la meva mare, també. Era una generació on les dones no ho tenien fàcil: el món dels negocis, de la política, de l’acadèmia, de la cultura… era un món masculí, amb aquell aire d’Old Boys Club que els homes tendim a reiterar massa sovint durant la nostra vida. És una generació de pioneres, sens dubte. Ella va estudiar, en un món d’home, a les millors universitats dels Estats Units (Cornwell, Harvard, Columbia) i va ser professora a les Law Schools de Rutgers, Columbia i Stanford.

Va patir el fet de ser una dona brillant en un món d’homes. Per exemple, el famós magistrat de la Cort Suprema Felix Frankfurter no la va acceptar com a clerk (lletrada) pel fet de ser dona. Quan estudiava a Harvard era una de les nou dones en una promoció de cinc-centes persones. I així. Va ser també una exitosa advocada defensant la igualtat de dones i homes davant de la Cort Suprema. El 1980 el president Carter la va nomenar magistrada de la Cort d’Apel·lació del Districte de Columbia i, el 1993, el president Clinton la va nomenar Justice de la Cort Suprema, on va ser-hi fins a la seva mort. Durant molts anys, en un tribunal de nou persones, va ser amb la magistrada Sandra Day O’Connor una de les dues úniques magistrades del Tribunal Suprem. Quan la Justice O’Connor, l’any 2003, es va retirar, va quedar com a única dona, fins que el president Obama va nomenar dues dones més: Sonia Sotomayor i Elena Kagan. És, per tat, una icona de la lluita per la igualtat de les dones a la nostra societat.

La segona raó té a veure, a parer meu, amb la seva contribució com a jurista. Una societat democràtica és una societat articulada per l’autogovern dels ciutadans: les normes que ens regeixen són aquelles que tots ens hem donat, a través dels nostres representants. Però perquè aquesta pràctica tingui sentit cal assegurar la llibertat igual dels ciutadans. Si no és així, llavors l’autogovern no es dóna en condicions de reciprocitat i disminueix el seu valor. I la llibertat igual dels ciutadans es protegeix vetllant pel respecte dels seus drets bàsics i fent que tots els poders públics actuïn sota l’imperi de la llei (la Rule of Law). Els qui tenen un lloc privilegiat en aquesta protecció, en qualsevol sistema constitucional, són els jutges. Als Estats Units, la Cort Suprema, que ocupa el cim del seu sistema judicial, té l’atribució d’exercir aquesta funció de manera molt prístina. Té (de fet, tots els jutges el tenen, però en el seu sistema de precedent, tots sotmesos a com ho determina la Cort Suprema) el que s’anomena el poder de la judicial review, és a dir, el poder de deixar sense força les lleis que contradiguin la Constitució, en especial aquelles que contradiguin els drets constitucionals. És una funció delicada. Si es duu a l’extrem, pot soscavar l’autogovern; si la deferència als altres poders de l’Estat, el legislatiu i el judicial, és excessiva pot deixar desprotegits els drets dels ciutadans. Totes les democràcies constitucionals s’enfronten a aquesta tensió entre els nostres ideals. La nostra també, com bé sabem. Perquè el contingut de la Constitució no és només allò que diu el seu text, sinó també allò que pressuposa. I respecte d’allò que pressuposa no estem d’acord. Aquí, de manera inevitable, el dret i la política s’entrecreuen. Per exemple, aquest mes de juny la Cort Suprema dels Estats Units (Bostock vs. Calyton County, Georgia, 590 – US (2020)) es va pronunciar sobre si la prohibició de la discriminació per raó de sexe contemplada a la Llei de drets civils de 1964 incloïa o no l’acomiadament d’un treballador per la seva orientació sexual o per la seva identitat de gènere. Una majoria de 6 a 3, a la qual es va sumar la Justice Ginsburg, va determinar que sí, que la discriminació per l’orientació sexual o per la identitat de gènere pressuposa la discriminació per raó de sexe. Però fou una qüestió polèmica.

Bé, doncs en aquesta tessitura, les opinions de la Justice Ginsburg, escrites per la majoria, sumades a la majoria o en els seus vots particulars (dissenting o concurring votes) desplegarem sempre el que podem anomenar les virtuts judicials: respecte a les altres branques del govern i diàleg amb elles, respecte pel precedent –per la mateixa tradició formada per les anteriors decisions de la Cort– i respecte pel nucli bàsic dels drets dels ciutadans. L’únic poder dels jutges és el poder que tenen les seves raons, la seva contribució raonada al debat al fòrum públic, buscant sempre aquell raonament que cap persona racional i raonable rebutjaria.

I aquesta és la contribució enorme, immensa, de la Justice Ginsburg a la raó pública: una passió racional per la igualtat i una passió virtuosa per la justícia. Que la terra li sigui propícia.