VERSIÓN EN CASTELLANO, AQUÍ

Observin els tres personatges que protagonitzen aquesta il·lustració. La imatge correspon a un famós frontispici que antecedeix la portada d’Elémens de la philosophie de Neuton, llibre publicat el 1783 que va ajudar a difondre a França (i, per influència, a altres països europeus) les revolucionàries teories desenvolupades per Newton. Ara, aturin-se a la portada i tornin a observar la imatge. Què diuen i què no diuen les paraules i els dibuixos? Quins missatges es volen explicar, però es troben ocults?

A la portada destaquen el títol (Elémens de la philosophie de Neuton/Elements de la filosofia de Newton), el subtítol (Mis à la portée de tout le monde / Disponibles per a tothom) i l’autor de l’obra (Mr. de Voltaire). És fàcil deduir que Voltaire (François-Marie Arouet) estaria representat en la imatge de l’esquerra al personatge que escriu, vestit com els filòsofs clàssics, adornat amb una corona de llorer i rodejat de llibres i aparells científics. D’altra banda, la figura masculina d’aspecte diví que apareix en la part superior, assegut sobre un núvol i subjectant una esfera del món i un compàs, és evident que representa Isaac Newton. Està en una posició tan elevada, ja que es pretén fer palès que ha sigut una ment realment superior la que ha produït el nou coneixement que Voltaire tradueix i explica als no especialistes. Però, i la figura femenina?

Se sap que el dibuix de la dona que mira atentament Newton-divinitat des d’un nivell inferior al seu, però superior al de l’escriptor, representaria Émilie du Chatêlet (la Marquesa de Chatêlet o Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil). No dedicaré cap esforç a explicar el significat del pit descobert o dels querubins als seus peus, però el joc de llums i reflexos ens estaria revelant que va ser Émilie qui va recollir la saviesa del matemàtic i va il·luminar amb el seu reflex “l’autor” del llibre. O, dit d’una altra manera, qui veritablement el va introduir en la complexitat de l’obra de Newton.

Si el món fos més just, no hauria calgut que aquesta il·lustració ocultés un missatge que socialment podia ser mal vist. En comptes de recórrer al simbolisme, idealment, Voltaire i Émilie haurien compartit l’autoria d’aquesta peça rellevant. Ambdós feia temps que vivien i treballaven junts, discutint i estudiant els principis matemàtics i científics de l’època, mantenint sovint debats i creuant-ne correspondència. Per tant, l’única raó per la qual el nom de l’Émilie no apareix en la portada és perquè la societat científica i intel·lectual de l’època encara no estava preparada perquè una dona firmés una obra d’aquesta mena.

Per ser justos amb Voltaire, cal matisar que en nombroses ocasions va reconèixer que el seu treball amb “la Marquesa” era d’igual a igual. En el pròleg a la introducció i la interpretació que va fer dels Principia Mathematica de Newton, Voltaire va elogiar la vàlua de la seva amiga, així com el seu important paper en la interpretació dels textos de Newton. Un paper que sovint anava molt més enllà d’una simple traducció, ja que l’obra en francès es trobava farcida de comentaris i informació afegida. 

Tanmateix, ni els homes de ciència de l’època ni les generacions de científics i historiadors que els van precedir es van prendre seriosament la feina de l’Émilie. Ans el contrari, el seu nom ha anat acompanyat ineludiblement de l’afegitó “amant de Voltaire”. Si bé és cert que van ser amants (de fet, sembla que van ser durant més temps amics i companys d’estudi que no pas amants en el sentit literal), l’interès real per aquesta dona fascinant poc té a veure amb la seva vida amorosa. Émilie du Chatêlete, va ser, sobretot, una figura històrica que va influir en la ciència i en el feminisme. La seva història personal mostra la injusta desigualtat que patia la dona en el món de la ciència i que, en certa manera, encara persisteix.

De jove, l’Émilie no va poder anar a la universitat com sí que ho van fer els seus germans, però el seu pare va voler garantir que ella fos educada com ho van ser ells, quelcom totalment inusual aleshores. Alguns dels millors matemàtics i científics van ser contractats com a professors particulars. Gràcies a la seva intel·ligència –segons sembla, superior de la mitjana– i a les múltiples hores de lectura, estudi i fent experiments, va arribar a assolir el nivell dels seus professors i, fins i tot, superar-ne alguns d’ells. A l’edat adulta, l’Émilie va continuar la seva passió per les ciències, va seguir tenint un estret contacte amb els pensadors i intel·lectuals del moment i es va convertir en una brillant científica, filòsofa i feminista de la Il·lustració. La seva obra pòstuma, la traducció comentada dels Principia Matemática de Newton, va ser durant moltes dècades un llibre fonamental en l’estudi i la difusió de les matemàtiques en llengua no anglesa.

La seva preocupació pel fet que les dones no rebien la mateixa educació que els homes, així com respecte a altres injustícies comeses contra elles, es fa palesa en aquest fragment, extret de la biografia escrita el 2003 pels professors O’Connor i Robertson per a la seva col·lecció en obert de biografies de grans figures de les matemàtiques que, anys després, va ser mereixedora del Premi Hirst de la London Mathematical Society:

Por qué estas criaturas cuyo entendimiento parece en todos los sentidos similar al de lo hombres, parecen estar detenidas por alguna fuerza irresistible. […] Estoy convencida de que muchas mujeres, o bien desconocen sus talentos por falta de educación o los entierran por prejuicios, por falta de valor intelectual. Mi propia experiencia lo confirma. La suerte me hizo conocer a hombres de letras que me tendieron la mano de la amistad… Entonces comencé a creer que era un ser con mente.

Sense ni tan sols saber-ho, Madame du Châtelet va descriure el que avui anomenem “sostre de vidre” i “terra enganxós”, metàfores que fan referència a aquelles forces que, invisiblement, impedeixen que la dona ascendeixin més del que el seu rol en la societat li permet, o que no es desfaci de la seva situació per assolir altres metes.

Certament, s’ha avançat molt en el coneixement dels factors que van condicionar les desigualtats per qüestions de gènere i, per tant, actualment no atribuiríem únicament a la dona la càrrega de l’elaboració de prejudicis ni tampoc parlaríem de “manca de valor intel·lectual”. No obstant això, saber-ne més no significa que hàgim estat capaços d’evitar o resoldre aquests efectes. En els 300 anys que han passat des de llavors, la situació de les dones al món de la ciència ha millorat (només faltaria!), però encara queda tant per aconseguir que és difícil explicar com és que no hem avançat més en aquests tres segles. Per tat, l’Émilie ens ha mostrat, en primer lloc, que la igualtat de la dona en el món de la ciència no consisteix a deixar passar el temps. És necessari actuar.

Descarregar Post