La societat francesa ha respost als menyspreables atacs i assassinats motivats per les caricatures de Mohammed amb apel·lacions a la llibertat d’expressió. S’exhibeix de nou la famosa vitalitat de la discussió intel·lectual francesa. Es publiquen llibres sobre llibertat d’expressió, es branda Voltaire en totes les converses i es predica l’ideal emancipador que va inspirar la Revolució. El sorgiment de la violència desencadena una reivindicació de la llibertat de parlar i una reflexió sobre el que es pot dir. La llibertat d’expressió és autoreferencial: els seus límits es tracen tot utilitzant-la.

Parlar sobre com hem de parlar. En això consisteix l’exercici d’aquesta llibertat. Per discutir sobre si es poden dir legítimament algunes coses que potencialment feriran a algú o que resultaran ofensives, cal dir aquestes mateixes coses, de manera que el debat sobre el límit acaba sempre transgredint-lo i ampliant-lo. Sovint, però, aquest debat no es dona en termes de polèmica verbal o d’antagonisme dialèctic. La discussió sobre el que es pot dir legítimament es veu sacsejada i impossibilitada per la violència assassina o pel dret penal. Els que se senten ofesos o creuen sentir-se ofesos o fingeixen una ofensa no responen amb paraules o arguments, sinó amb ganivets, metralladores o acusacions. D’aquesta manera s’escapça la discussió i es deixa de parlar sobre allò que es pot dir. Els interlocutors callen perquè estan terroritzats per les conseqüències coercitives, desproporcionades i brutals que tenen algunes expressions. Aquesta greu disfunció apareix quan qui hauria d’estar escoltant en realitat no escolta, sinó que segueix comandaments mentre s’aferra obcecadament a un únic llibre, a un únic codi religiós o jurídic, a un prejudici, i l’agita com si amb aquest gest pogués tancar definitivament totes les controvèrsies.

Parteixo del fet que l’anàlisi de la situació en termes de paladins de la llibertat d’expressió i de la dignitat humana contra doctrines religioses medievals només serveix per alimentar les contraposicions partidistes i polítiques que proven constantment de colonitzar el debat públic. Cal, per tant, una mirada a molts dels factors que hi estan en joc, sense provar de caure en la psicologia dels terroristes, sinó prestant atenció a les polítiques d’integració dels immigrants, al combat institucional contra la radicalització dels nens musulmans, a com els Estats liberals contenen o proven de domesticar el feixisme, a la política internacional, a la desigualtat social, a la seguretat que ofereixen els monoteismes fanàtics, etc.. Però difícilment podem explicar aquests fets causalment amb ajuda de les ciències socials, perquè el terrorisme introdueix un element d’atzar i absurditat que escapa a la comprensió, que trenca qualsevol norma de civilitat, fent irrompre una situació bèl·lica o quasibèl·lica en plena quotidianitat.

Davant dels brutals atemptats, la llibertat d’expressió, resumida en l’eslògan Je suis Charlie, ha tingut la funció de cohesionar la ciutadania i la nació. El nucli d’aquest ideal és la liberté, íncipit del lema de la República, que en aquest cas significa llibertat per parlar sense censura i sense represàlies dels poderosos. 

Avui l’emblema d’aquesta llibertat d’expressió són les caricatures del profeta musulmà que van ser publicades per primer cop el 30 de setembre de 2005 pel diari danès Jyllands-Posten i d’allà van saltar a tot el món. Flemming Rose, el redactor que proposà de debatre sobre els límits de la llibertat d’expressió, va creure que el context en el qual es podia discutir era nacional i que no derivaria en una crisi política global que s’ha cobrat no poques víctimes.  Els redactors danesos no van pensar que la despreocupació i el sentit de la ironia dels danesos, els escandinaus més meridionals, no era compartida arreu i que hi ha pobles que no tenen sentit de l’humor, que el ressentiment es pot convertir ràpidament en violència i que és millor no festejar amb els xenòfobs en nom de la llibertat. Arran de les amenaces rebudes pels redactors del diari danès moltes publicacions d’arreu van reproduir les caricatures i el diari satíric Charlie Hebdo va reblar el clau de la burla amb altres.

Els humoristes, els provocadors i els agitadors culturals underground exerceixen la llibertat d’expressió sempre en el seu límit. La rialla que volen provocar és anàrquica, prové de la sorpresa de veure escrit allò que normalment no es diu, i que quan es diu fa riure de tan bèstia com és. Les riallades dels caricaturistes son d’una prepotència àcrata, com bombes fètides, com les del nen que es pixa literalment de riure quan troba la paraula “caca” legitimada en les lletres d’impremta del diccionari. Aquests seus acudits funcionen perquè són de mal gust. Philippe Lançon, un supervivent del despietat assassinat a la redacció de Charlie Hebdo, escriu a L’esqueix de carn (Le Lambeau) que la revista satírica formava part del contracte social francès, caracteritzat per “l’aire de la farsa, de la manca de respecte, l’aire que posava a tothom en estat de despreocupació i d’esperit crític”.

Els estirabots de les revistes satíriques i dels fanzines tenien, fins fa un parell de dècades, un públic restringit. Hi accedien els adults que baixaven a les catacumbes de la depravació i del menfotisme. Les coses, però, han canviat: les revistes pornogràfiques i els còmics per adults no cal buscar-los en els racons més amagats del quiosc i a les rebotigues. Ara tot és accessible a cop de ratolí, les gamberrades es difonen globalment, i les porcades il·luminen totes les pantalles.

A propòsit de les caricatures, Jacques Rancière va escriure fa unes setmanes: “La caricatura en general, que ha servit històricament a les causes més diverses, inclús les més abjectes, s’ha convertit en l’expressió suprema de la llibertat d’expressió”. I afegeix: “Seria un bon moment per retornar a la llibertat, per la qual tants homes i dones han sacrificat i sacrifiquen encara la seva vida arreu del món, símbols una mica més dignes del seu nom”.

Sens dubte el riure davant de qualsevol bestiesa és alliberador i és inimaginable una comunitat humana que no inclogui persones que se’n riuen de tot, fins i tot del fet que els altres no puguin fer-ho. La caricatura és un potentíssim comunicador de qualsevol missatge, perquè no l’ha de verbalitzar, n’hi ha prou de mostrar-lo. Percebre’l ja és un acte comunicatiu instantani amb enorme capacitat de penetració, d’atiar la zitzània, de reviscolar la discòrdia, alimentar-la i propagar-la. Pensem per exemple en els pòsters a favor de prohibir constitucionalment la construcció de minarets a la Confederació Helvètica. Els cartells, també caricaturescs, tenen una enorme potència evocativa, major que un eslògan, transcendeixen qualsevol intent d’establir una conversa, s’imposen sense mediacions, enlluernen amb estereotips i alimenten baixes passions nacionals.

La llibertat d’expressió és important. Volem una societat amb ciutadans que vegin reconegudes les seves llibertats de consciència, d’expressió, de reunió i d’associació sense discriminar a ningú de manera il·legítima. La millor manera de tutelar-les és insuflar-los vida tot exercint-les. Alhora, però, reconeixem que, com totes les llibertats polítiques, tenen límits, la majoria tàcits. En el nostre habitual ús del llenguatge sabem que hi ha coses inefables, coses que ni es diuen ni es fan en públic. I també el sistema d’ordre públic classifica els discursos i persegueix als que amenacen amb el caos, als que provenen de l’exterior i posen a prova la capacitat d’inclusió de les democràcies liberals. No tothom pot parlar lliurement, perquè no tothom té veu i molt pocs troben orelles.

La violència i la burla no són formes de deliberació pública, no contribueixen a solucionar les tensions socials. Tothom és vulnerable a la violència, però no tothom és vulnerable a la burla. N’hi ha que estan prou tranquils per suportar l’escarni, però em temo que són més els que no saben o no poden riure’s de si mateixos. Ara, la broma cruel és omnipresent en els telèfons intel·ligents. La burla de mal gust ha sortit de les catacumbes.

No és previsible que en un futur pròxim tothom estigui prou tranquil i satisfet per riure sense por. Mentrestant ens haurem de conformar amb formes rudimentàries d’humor, com la Schadenfreude que es dibuixa als llavis de tothom, quan veiem els programes televisius de gent que cau, que l’espifia i fa el ridícul a les pantalles de les estacions dels Ferrocarrils Catalans. Ningú no se sent insultat o ofès perquè el mal se’l fa un desconegut de la pantalla. Per això tothom pot potencialment riure. Mentre esperem que s’ampliï la tolerància a formes més sofisticades d’humor, no hem d’oblidar que una vegada rere l’altra hi haurà algú que voldrà sentir el vertigen de l’inefable i que una vegada rere l’altra algú se sentirà ofès i algú haurà volgut ocultar la seva ofensa en una broma, i algú sense sentit de l’humor voldrà acabar a les braves amb la conversa. I potser serà aquest últim, el que no pot riure, qui ens ensenyi els límits d’allò que val la pena dir.

Descarregar Post