Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 2/2

 

UN SOMIADOR I UN AMANT

Qui és el somiador que inspira el relat? Quina idea volia expressar Dostoievski amb aquesta obra seva, si partim del fet que tota la literatura russa sempre s’ha obsessionat per transmetre missatges? La importància dels moments feliços —un bé tan escàs com apreciat—, que tenen la capacitat d’acompanyar-nos per sempre i il·luminar-nos el camí quan ho necessitem.

Això no obstant, a través d’aquest protagonista literari que a penes coneix la vida real, Dostoievski volia expressar també una profunda preocupació. D’aquí que no el defineixi com a persona humana, sinó com un “ésser de gènere neutre”, que per la seva actitud davant el món és més semblant a una tortuga o a un cargol, que s’amaga de la realitat. El món de la seva fantasia li serveix de refugi. Amb aquesta actitud, l’escriptor volia atacar aquella part de la joventut intel·lectual russa —a la qual ell mateix pertanyia— que es perdia en discussions teòriques sense estar disposada a actuar de manera concreta. En la primera meitat del segle XIX, sobretot després de la fracassada rebel·lió decabrista (1825), gran part de la intel·liguèntsia russa va esdevenir apàtica i inactiva. “La solitud i la mandra amanyagaven la imaginació”, exclama Fiódor. El seu somiador té “tan poca vida real” que fracassa davant de totes les situacions de la vida, l’amor inclòs. D’altra banda, també és cert que a la Rússia de Nicolau I (1825-1855), que arriba al tron coincidint amb la dura repressió. contra els decabristes, va quedar clar que al poder no li interessava una joventut intel·lectual i preparada, sinó obedient i controlada: els cinc líders de la protesta van ser penjats i la resta dels decabristes, que d’alguna manera van ser els primers revolucionaris del país eslau que pertanyien a la classe mitjana alta, foren deportats a Siberià o s’exiliaren. En la literatura escrita en la dècada de 1830-1840 apareix el prototip del lixni txelovek, l’”home superflu”, que viu en una societat que no compta amb el seu talent ni amb la seva força intel·lectual: és el cas dels protagonistes d’Eugeni Oneguin, de Puixkin, Un heroi del nostre temps, de Lérmontov, o La desgràcia d’ésser intel·ligent, de Griboiédov, entre altres. En Dostoievski el nostre somiador té aires d’aquest prototip, però els motius de la seva manera de ser no són essencialment socials. Encara que no té diners, tampoc no fa res per millorar aquesta situació; com tants joves de la seva època, la seva actitud és fer tots els possibles per no topar amb la vida real. El caràcter determina el destí, aquesta és la idea que va desenvolupant l’escriptor al llarg de la seva trajectòria literària.

Tanmateix, en aquesta obra primerenca l’autor encara tracta amb simpatia el seu idealista hipersensible; als Apunts del subsol, un tipus de característiques similars ja hi és representat com a socialment inútil i fins i tot perillós. Pel que fa al món dels llibres, apareix com un univers paral·lel amb una doble funció: antídot contra la prosa de les circumstàncies, però també recer que possibilita continuar somiant. És una cosa que el mateix Dostoievski experimentava com a lector, en afirmar que la bona literatura ens ofereix “un nou món, una vida nova i fascinant”, que a vegades proporciona fins i tot “una perspectiva resplendent”. Però el seu consum excessiu porta a all. que es representa en els somnis del nostre narrador, on apareixen des de Hoffmann i Ivan el Terrible a Cleòpatra, o fins i tot la resurrecció dels morts com a tema artístic; tot això de manera inconnexa i sense cap sentit.

Igual que l’home democràtic criticat per Plató a la República, Dostoievski descriu que un somiador “és l’artista de la seva vida i cada hora se la inventa segons un arbitri nou”. Es podrien trobar moltes altres referències intertextuals, la majoria segurament accidentals, encara que Dostoievski fos un escriptor enormement culte. Així, quan el somiador es converteix en un amant, si més no en paraules i intencions, no es pot evitar de pensar tant en el Fedre de Plató o en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull —que el mateix novel·lista segurament no tenia present— com en influències més evidents, com ara la fantasmagoria de Gógol o el romanticisme del primer Puixkin. Així, la història de l’àvia que enganxava a la seva faldilla amb un imperdible la Nàstenka —de tan sols disset anys— fins a l’aparició d’un rellogat, ben plantat, que a més a més l’empeny cap al vici de la lectura, té aires de la literatura europea i russa de tots els estils aleshores vigents: des de la sentimental i romàntica fins a la del realisme fantàstic. Però més enllà. de totes aquestes reminiscències hi ha l’anima d’un jove escriptor que, de la mateixa manera que el seu heroi, nota la resplendor del cel petersburguès i encara és capaç de demanar-se com és possible ”que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada”.

 

Tot un ventall d’emocions humanes derivades de l’amor recorre el relat: la llum que il·lumina el cor que estima, la nostàlgia que consumeix el narrador, l’esperança que l’acompanya, el patiment que li causa (i un llarg etcètera). Així mateix, l’arbitrarietat de l’amor i les seves conseqüències, on el retrat del cor femení que fa Dostoievski va del còmic al patètic. Així, la Nàstenka comença amb “No s’enamori de mi” i “Puc ser amiga seva”, però passa a “Em sap una mica de greu que no s’hagi enamorat de mi” i “Ell és pitjor que vostè, però me l’estimo més”. Curiosament, el sentit de l’humor és una cosa que la mateixa critica russa no ha vist mai prou en l’obra de Dostoievski, malgrat que en Les nits blanques, sense el somriure que produeixen en el lector les contínues exageracions, no podria donar-se l’efecte de la catarsi necessària.

 

EL CAMÍ POSTERIOR

Quan va sortir l’edició definitiva d’aquest relat Dostoievski encara no havia publicat cap de les seves grans novel·les: Crim i càstig (1866), L’idiota (1868), Els dimonis (1872), L’adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879).

No només la cronologia, també el seu to alegre, despreocupat i ingenu ens recorda que va ser escrit abans de la dècada passada a Siberià. D’altra banda, temes que apareixen, atmosferes que envolten i fins i tot idees metafísiques que comparteix l’escriptor anuncien el que es troba en les seves novel·les més cèlebres. Alguna cosa de l’egocentrisme entotsolat del Raskólnikov de Crim i càstig, que es planteja si l’ideal de la justícia pot justificar el seu crim i restablir la justícia social; del Mixkin que a L’idiota es guia exclusivament per la lògica del seu cor; dels vells aristòcrates d’Els dimonis, que no entenen, tot i tenir fills nihilistes, que cal adaptar-se als nous temps… tot això ja està engendrat en el personatge del somiador de Les nits blanques. I en el seu darrer llibre, Els germans Karamàzov, el novel·lista continua assenyalant: “Per què viure la vida real, si es pot seguir somiant?”, una actitud que ja havia denunciat en el relat que ara ens ocupa, Les nits blanques.

 

Nits blanques, de Carles Borres

 

En la seva pròpia vida futura, Dostoievski va deixar de ser un somiador solitari. Després de la mort de la seva primera esposa, Maria Issàieva —Maixa—, amb qui s’havia casat a Sibèria, va poder lliurar-se a la passió amb la seva jove amant, Polina Súslova. Però el caràcter d’aquesta dona fatal a la russa —inspiració. de totes les heroïnes “infernals” en la seva obra futura— el va esgotar “fins a la mort”. A més, s’havia tornat addicte als jocs d’atzar i gràcies a la seva novel·la -confessió El jugador (1866) va conèixer qui seria la seva segona muller, Anna Sníutkina. Ella fou el seu àngel de la guarda per a la resta dels seus dies. Van fugir plegats a l’estranger per tal que els creditors no portessin Dostoievski a la presó. A Alemanya i després a Suïssa l’escriptor tornava a apostar a la ruleta per intentar salvar-se dels deutes. També continuava escrivint, però després i tot de l’èxit de Crim i càstig (1866) els editors s’aprofitaven de la seva penosa situació econòmica; a més a més, cobrava bestretes i s’endeutava sense parar. L’idiota (1868) i Els dimonis (1871-1872) són novel·les escrites durant el període del seu exili a l’Europa occidental. Dresden, Ginebra, Florència i altre cop Dresden són ciutats on resideixen Anna i Fiódor durant aquests quatre anys, sense gosar tornar a Rússia. Això aguditza encara més la nostàlgia que l’escriptor sent pel seu país, i d’altra banda augmenta el recel i el fastigueig envers l’Europa occidental, que arriba a definir com l’”estimat cementiri”.

La tornada amb tren del memorable príncep Mixkin, al principi de L’idiota, des de Suïssa a Sant Petersburg expressa aquesta ansietat de Dostoievski per atènyer la seva pàtria. Mixkin rememora altres aspectes de la psicologia del somiador de Les nits blanques. Ideat pel novel·lista com una mena de Quixot rus, la seva bondat i ingenuïtat excessives comporten que se’l consideri idiota en el món que l’envolta.

 

Els endimoniats del seu proper llibre s’endinsaran en la realitat social i política russa per retratar, de manera visionària, el que passar. a Rússia amb la revolució. social: “Tots esclaus, i en l’esclavatge iguals”. Precisament a causa d’Els dimonis i la imatge negativa que se’n pot extreure dels anarquistes i altres revolucionaris d’esquerres russos, Dostoievski no va ser un escriptor ben vist en l’època soviètica.

Els germans Karamàzov (1878-1879), finalment, va ser el seu gran testament artístic i existencial. En aquesta última novel.la, com si Dostoievski volgués donar alguna resposta a les grans idees que l’inquietaven, formula de manera dialèctica els temes de la fe, l’amor i la recerca del sentit de la vida. En aquest context, torna a articular un dels grans missatges que va anunciar en el relat que tenim entre les mans: la importància d’una actitud positiva davant la vida.

 

L’elecció d’Alioixa Karamàzov com a protagonista ho confirma; amb aquest personatge il·luminat en el seu interior i absolutament afirmatiu, el novel·lista ret homenatge, a més, al seu petit fill Aleksei, que havia mort feia poc de manera sobtada, amb tres anys a penes, a causa d’un atac d’epilèpsia, malaltia heretada de l’escriptor. A la primera filla, Sónietxka, que havia mort anys abans a Ginebra amb pocs mesos de vida, la va rememorar a Crim i càstig a través de la protagonista femenina de la novel.la, Sónia Marmelàdovna.

Dels quatre fills que van tenir Anna i Fiódor, només dos van sobreviure. Ningú de les generacions successives es va dedicar seriosament a la literatura, però la paraula de Dostoievski va esdevenir encara més viva i més necessària en el món contemporani. Perquè la mirada que la seva obra adreça a l’interior humà és profundament comprensiva i compassiva, encara que sigui per dir-nos que no podem assolir la felicitat absoluta i que, no obstant això, és a les nostres mans de romandre a la recerca de moments lluminosos que donin sentit a la nostra existència.

 

El curtmetratge NITS BLANQUES de Carles Borres és en competició oficial al D’A film festival, en la secció “Un impulso colectivo”.