A l’Espigoler, 14 de juliol del 2019

Estimat Jaume,

«Beati mites quoniam ipsi possidebunt terram», així tradueix la Vulgata la segona benaurança de l’evangeli de Sant Mateu (5:4). L’italià és la única llengua romànica que ha conservat aquesta expressió del llatí, difícil de traduir al català. Mitezza significa de vegades “dolcesa” (del clima, per exemple), de vegades “temprança”, de vegades “amabilitat” o, inclús, “humilitat”. La idea m’ha vingut llegint un famós assaig de Norberto Bobbio Elogio de la mitezza, que fa poc va ser reeditat dintre del llibre Elogio della mitezza e altri scritti morali (2014).

Per entendre millor que significa aquesta expressió he recorregut al comentari a l’evangeli de Sant Mateu de Tomàs d’Aquino on diu: «Et nota, quod hoc in duobus consistit. Primo quod homo non irascatur; secundo, quod si irascatur, iram temperet». Això és: «Noteu que això -la mitezza- consisteix a dues coses. La primera que no ens deixem enduu per l’ira; la segona, que si l’ira ens pot, l’endolcim amb la temprança». Tomàs ho diu bé: sembla que la mitezza és una combinació de paciència i temprança, quan la paciència no és prou. Quan jo era rector de la Universitat Pompeu Fabra acostumava a dir als meus col·laboradors en el govern de la universitat que la paciència és una virtut molt important per governar i que la pressa és mala companyia. I posava l’exemple d’un llibre d’Andrea Camilleri, La pazienza del ragno (2004), un dels Montalbano que a mi tant m’agraden.

Bobbio diu, potser amb raó, que la mitezza és la virtut menys política de totes. Nogensmenys, jo crec que ens aniria bé en aquests moments convulsos de la política catalana. Fa uns anys un important, i polèmic, polític italià va dir que a la política espanyola manca finezza, bé dons jo diria que a la política catalana manca mitezza.

Una abraçada,

J.J. Moreso

Continua llegint aquest fil de correspondència amb la resposta d’en Jaume Casals aquí.

Descargar Post