El futur que volem

VERSIÓN EN CASTELLANO, AQUÍ. 

“La felicitat és tenir algú a qui estimar, alguna cosa a fer i alguna cosa a esperar.”
Proverbi xinès

La diferència entre l’èxit i el fracàs sovint són petits detalls que, acumulats en el temps, fan miracles. Com que les persones intel·ligents aprenen dels seus errors i les molt intel·ligents aprenen dels errors dels altres, tenim l’oportunitat de millorar aprenent dels encerts i de les males pràctiques dels altres. I quan les coses es posen difícils, sorgeixen moltes oportunitats. Com deia Carles Capdevila: “Quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles”.

Millors persones

Per millor persona, com ja es pot imaginar el lector, no entenc la més rica ni la més poderosa. Entenc la persona que sap viure amb un bon nivell de felicitat, i que anteposa la seva gent al seu benefici individual, procurant que els seus actes tinguin un impacte positiu en la gent que l’envolta, generant així més benestar. Les millors persones que he conegut, les que més m’han impactat, tenen bons valors i un compromís amb la responsabilitat social, són optimistes i humils, combinen la prudència amb el risc, són flexibles i s’adapten als canvis, són win-win (jo guanyo, tu guanyes) i, per això, els altres volen col·laborar amb elles, cultiven la seva formació i les humanitats. Tenen objectius a llarg termini, paciència i perseverança. En anys de bombolla i de crisi, tenen el cap fred i no es deixen arrossegar ni per l’eufòria ni pel pànic. Són tolerants i comprensives amb les opinions diferents, i això les fa més constructives i innovadores, doncs tenen predisposició per acceptar diferents punts de vista i per arribar a idees on no haurien arribat totes soles. Tenen hàbits saludables d’esport, alimentació i temps de qualitat amb família i amistats.

Per posar un exemple de persona que m’ha impactat, recordaré el cas d’en Josep Pons. El vaig conèixer fa vint anys un dia que, a punt de fer una classe a la Universitat, tenia una mica de gana i vaig entrar a la granja La Constància d’Enric Granados amb Còrsega.

A l’aparador vaig veure que hi tenia croissants i, en entrar, vaig demanar-ne un a la persona que estava darrere del taulell (en Josep Pons). Em va respondre dient-me que, si volia, em vendria el croissant, però que em recomanava una ensaïmada que era molt bona. Em va sorprendre la resposta, però vaig acceptar, sobretot per la professionalitat i convicció amb què em va fer la proposta. He de reconèixer que l’ensaïmada estava boníssima. Tan bona que, vint anys més tard, encara la recordo. En acomiadar-me li vaig agrair el consell. Una setmana més tard hi vaig tornar pensant en l’ensaïmada, però la granja estava tancada. Em va sorprendre perquè era mig matí d’un dia laborable. A la botiga del costat em varen informar que el titular de la granja, el sr. Pons, s’havia jubilat.

Durant molts anys no el vaig veure més, però un bon dia el vaig tornar a veure al carrer. Vaig pensar a saludar-lo, però no vaig gosar. Això es va repetir diverses vegades fins que, fa unes setmanes, em vaig topar amb ell davant de la Universitat. El vaig aturar i li vaig preguntar si tenia un minut. Em va dir que sí i li vaig dir com d’agraït estava de l’ensaïmada que m’havia venut vint anys abans. Mentre m’agraïa el comentari, es va emocionar i em va semblar que li va caure una llàgrima. Aleshores, em va preguntar a mi si jo tenia un minut. Li vaig dir que sí i em va demanar que li aguantés el bastó per treure de la seva bossa unes fotografies de la ciutat. Em va preguntar què em semblaven i li vaig dir que eren unes fotografies molt maques. Mirant-me fixament, va respondre que no eren fotografies de la ciutat, sinó fotografies de quadres que ell pintava. Per la qualitat de les imatges, em semblava impossible que fossin pintures. Com que vaig quedar impressionat, es va oferir a mostrar-me el seu estudi de pintura.

Al cap d’uns dies, vaig visitar l’estudi –que estava a l’antiga granja– i vaig quedar meravellat amb aquelles pintures tan detallistes que em va explicar una a una. I n’hi havia una quarantena. Li vaig dir si em vendria un quadre, i em va dir que no, que estava diversos mesos pintant cada quadre i que no estaven a la venda. Em va explicar que pintava diverses hores al dia i que ho havia fet tota la vida que, encara ara, que ja tenia prop de noranta anys, per ell un dia sense pintar era un dia perdut. Vaig ser molt afortunat perquè, al final, vaig sortir amb un quadre i cada dia me’l miro en algun moment.

La felicitat no es compra ni es troba, la creem cada dia. Com diu el protagonista de la pel·lícula La vida secreta de Walter Mitty (2013): “Veure món, afrontar perills, traspassar murs, apropar-se als altres, trobar-se i sentir”. I com que la vida és massa curta, no ens prenguem massa seriosament ni els èxits ni els fracassos. Quan ens equivoquem o quan no anem pel camí correcte, rectifiquem i canviem de camí. Mai és massa tard per tornar a començar.

Si de tots els factors que marquen la diferència en les persones n’hagués de fer una tria, em quedaria amb:

– La concentració, que vol dir estar focalitzat en els objectius. Una altra qualitat decisiva és estar concentrat, és a dir, enfocat o focalitzat en els objectius i no distreure’s. Frédéric Lenoir, en el llibre sobre la felicitat (Du bonheur), manté que tendim a sentir-nos millor quan ens concentrem en una cosa durant un cert temps. Per aquest motiu, no ens sentim feliços quan naveguem per les xarxes socials, doncs el nostre cervell divaga de tema en tema sense cap objectiu concret. Com a mostra de la importància de la concentració, podem recordar el dia que Bill Gates va conèixer Warren Buffet. La seva amfitriona al sopar, la mare de Gates, va demanar a tots els comensals que escrivissin en un paper el factor més important del seu èxit a la vida. Gates i Buffet, dues persones molt exitoses amb gran impacte a escala mundial, van escriure la mateixa paraula: “Focus” (concentració).

– Els valors que guien tot el que fem.

– L’actitud, com deia en Carles Capdevila: “En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència.”

Millors organitzacions

També és molt fina la línia que separa les organitzacions exitoses de les que fracassen i acaben tancant. Els temes claus són les persones (lideratge, socis, equip humà, relacions amb parts interessades), els bons valors, la capacitat d’innovació, la resiliència per superar dificultats, l’excel·lència, la prudència en temes financers, l’eficiència… Fa uns anys vaig estudiar l’eficiència d’un parlament i vaig trobar que els diputats destinaven a l’any més del doble d’hores a les sessions del Ple que en altres parlaments que tenien moltes més competències. Quan vaig comentar-ho amb alguns diputats de diversos partits, recordo un que va dir: “Renoi, sí que treballem aquí”. Em vaig quedar molt sorprès pel fet que aquell diputat no entengués el concepte d’eficiència, que vol dir fer el màxim amb el mínim de recursos i, per tant, amb els menors costos per als ciutadans. És molt important que en qualsevol organització, sigui pública o privada, tothom entengui la importància de l’eficiència i la passió per l’excel·lència.

Si de tots els trets distintius de les organitzacions exitoses n’hagués de triar un, em quedaria amb el bon lideratge, competent, apassionat, i amb el bagatge humanista, que sap aconseguir un bon equilibri entre els objectius econòmics, socials i mediambientals.

Millors països

Hem vist països que en unes dècades han passat de l’extrema pobresa a estar entre els països més rics del món. I també hem vist el contrari, països que van ser molt rics i que, avui, encapçalen el rànquing de països més pobres.

Aquests canvis tenen molt a veure amb el que s’ha fet bé i amb el que s’ha fet malament. La capacitat de generar benestar és directament proporcional a la qualitat d’aspectes clau com la qualitat i exemplaritat dels seus líders, la governança de les institucions, les lleis i del seu compliment, les polítiques econòmiques i socials, la col·laboració publicoprivada, l’eficiència, la complicitat entre els governants i la població i el foment de l’emprenedoria, entre altres. En general, van millor els països que tenen governs interdisciplinaris que combinen persones amb experiència en política, sindicalistes, funcionaris, professors… amb humanistes i també amb emprenedor que saben el que costa tenir clients, que han tingut dificultats de liquiditat per pagar nòmines o impostos. Quan els líders, els caps d’estat, els presidents de Govern, ministres, consellers… donen bon exemple amb la seva actuació íntegra i eficient, els ciutadans són millors. En canvi, si els de dalt tenen comportaments reprovables, els ciutadans empitjoren i el bé comú hi perd.

Recordo fa uns anys un país que tenia institució financera pública que feia una excel·lent tasca en la creació i desenvolupament del teixit empresarial. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la de prop en diverses ocasions. Uns anys més tard, va haver un canvi en el partit de govern i els nous gestors (que no havien treballat mai en una empresa ni en una entitat financera) em varen contactar. Volien saber la meva opinió sobre com introduir canvis en aquella institució. El meu consell va ser que no toquessin gaires coses, ja que l’entitat funcionava molt bé. La meva opinió no els va agradar gaire i no el vaig poder convèncer.

Al cap de poques setmanes van dissoldre l’entitat i crec que el país i el seu teixit empresarial hi ha perdut molt. Aquest és un exemple de la mala política que empobreix. Del sectarisme que impedeix veure el que fan bé els altres.

Si de tots els factors que expliquen per què uns països generen més benestar i altres el destrueixen n’he de triar dos, em quedo amb:

– La qualitat humana i política dels líders, que és el millor referent per als ciutadans.

– El funcionament del país amb poques i bones lleis, però ben aplicades.

Un món millor

Els humans hem demostrat que sabem crear riquesa. El que encara no hem aconseguit és repartir-la bé i fer-ho cuidant el planeta. Al mateix temps, tenim una gran capacitat per crear llocs de treball, però una bona part no són de bona qualitat. Hem demostrat que som capaços de ser molt solidaris, però també podem fer les bestieses més destructives. També hem demostrat que tenim intel·ligència, però encara tenim el repte de cooperar més, tant a escala de les persones, com de les organitzacions i dels països. Com diu Yuval Harari: “Els nostres majors enemics no són els virus, sinó la cobdícia, l’odi i la ignorància”.

Ara venen anys en que moltes persones, organitzacions i països tindran la temptació de tancar-se, però també l’oportunitat d’apostar per col·laborar més entre tots. Depèn de nosaltres qüestionar l’establert i agafar el camí correcte. Als que pensem que el món pot millorar, ens diran que som massa optimistes, però si algú té una opció millor, que ho digui. *

* Extracte del llibre Amat, O. (2020): L’ampolla mig plena. Editat en català per Pòrtic, Edicions 62; i en castellà, per Profit.