Epíleg de LES NITS BLANQUES de Fiódor Dostoievski 1/2

“Deu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?” L’exclamació. amb què Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881) acaba una de les seves narracions primerenques, Les nits blanques (1848), condensa un dels missatges fonamentals als quals volia arribar amb la seva obra: la “felicitat” no existeix, però sí moments de llum. I si, com deia en una altra ocasió, “un acumula prou moments com aquests, està salvat”.

 

 

Al centre de la seva obra sempre hi ha l’esser humà i les profunditats irracionals de la seva ment. El protagonista del relat, el títol del qual s’inspira en el fenomen natural del cel que no s’enfosqueix a l’estiu, és alhora el narrador de la història. Deambula solitari pels canals de la capital russa d’aleshores i explica el que li ha passat al llarg de quatre nits blanques (i un matí de pluja). Però la ciutat de Sant Petersburg, els seus carrers i canals i l’acció material són, en realitat, només el marc que serveix per explicar el que s’esdevé a l’interior de les persones. Així, ens endinsem en l’anima d’un somiador, en el seu cor encara ple de “neguit” romàntic que viu les impressions “que potser només es donen quan som joves, estimat lector”. Introduït de seguida l’aspecte autobiogràfic —l’heroi-narrador té la mateixa edat que Dostoievski quan publica la primera versió d’aquest text, vint-i-sis anys—, l’escriptor ens fa caminar sense rumb amb el seu protagonista, a qui el destí porta a conèixer la Nàstenka, la noia de la qual s’enamora i que al seu torn és l’heroïna de la història. Però és un flâneur molt rus, amb emocions que desborden i un patetisme no exempt d’ironia, que esperem que el lector occidental pugui copsar amb tots els seus elements particulars. L’amor entreteixeix l’argument, en aparença senzill, de l’enamorament que progressivament atrapa el somiador i la Nàstenka, per bé que no de manera reciproca. L’alter ego del jove Fiodor Mikhàilovitx projecta en la noia l’ideal que havia somiat (“allò que tan vaig estimar però que en realitat no va existir mai”) i la Nàstenka introdueix una segona història amorosa, on l’espera i l’expectativa tenen un paper determinant.

Un tercer protagonista és Sant Petersburg, “la ciutat més abstracta i premeditada que hi ha sobre la Terra” segons el novel·lista, les cases, portals i murs de la qual esdevenen interlocutors del personatge principal, a part del cel de la capital del nord, que compleix la funció que habitualment trobem en la literatura russa: la natura representada com si tingués anima i parlés. Desprès de quatre nits blanques, quan l’amor s’anuncia, espera i es manifesta s’esdevé un dia de pluja, “sense ni un raig de sol”, ja que la Nàstenka abandona el nostre narrador. Més que una acció real i concreta, l’argument es desenvolupa a l’interior de les persones (batecs del cor, plors, rialles i paraules, moltes paraules), com habitualment en Dostoievski.

 

El pont Nicolas, Sant Petersburg

Així mateix, la profunda irracionalitat dels seus personatges determina el que té lloc en l’àmbit sentimental, com també. en el material. Quan va començar a escriure aquesta obra, el jove Fiodor feia ja vuit anys que vivia a Sant Petersburg, on el seu pare l’havia enviat per estudiar a la prestigiosa Escola d’Enginyers Militars. Però el que li va facilitar sobretot la capital russa va ser introduir-se en els cercles de la intel.liguèntsia.

I quan la seva primera novel.la, Pobres (1846), el va llançar a la fama, tothom volia tenir-lo a prop, ja que la literatura en el país eslau sempre ha estat una arma de lluita social i política. De fet, un any després de publicar Les nits blanques Dostoievski va ser condemnat a mort per haver llegit en veu alta la carta de Belinski a Gógol en una de les vetllades literàries del cercle Petraixevski; tal era el temor que el poder tenia a la paraula escrita en l’imperi dels tsars. La pena capital fou commutada per la deportació a Siberià, que va durar deu anys. L’escriptor va passar els quatre primers en un presidi i després sis més sense permís per tornar a la Rússia europea. Durant el captiveri li prohibiren de llegir i escriure. En tornar a Sant Petersburg, el 1859, decidit a recuperar la fama literària, va editar Les nits blanques en una recopilació. de contes el 1860. Un paràgraf que parla de la vida a la presó en va ser suprimit; l’escriptor no va voler introduir referències a la seva experiència presidiria, que sí que seria el centre de la novel.la Apunts de la casa morta, publicada entre 1861 i 1862.

Abans d’escriure Les nits blanques al jove Fiodor ja li havien passat coses inusualment dures. Nascut a l’hospital Marinski per als pobres de Moscou el 1821 —no perquè fos pobre, sinó perquè. el seu pare hi exercia de metge i la família vivia en una ala de l’edifici—, va ser testimoni de la vida dels miserables en el vast imperi Rus d’ençà que va començar a observar el món al seu voltant. Amb un pare sever i acomplexat per no pertànyer a l’aristocràcia acomodada—la professiò de metge no donava per a tant en el segle XIX rus— i una mare dolça i d’allò més comprensiva, Fiodor Dostoievski va rebre una educació sòlida, de primer amb professors particulars i després en bones escoles. El pare, Mikhaïl A. Dostoievski, precisament s’obsessionava per proporcionar als seus quatre fills mascles una educació que els ajudés a assolir un estatus social més elevat que el seu. La família sempre vivia per damunt de les seves possibilitats, i això és una cosa que en la vida de l’escriptor s’aguditza encara més perquè s’hi va afegir l’addicció als jocs d’atzar, una pràctica tan absurda com il·lusòria, en creure que allò podia ajudar a resoldre la seva situació econòmica.

Però la circumstància més tràgica de la primera joventut de Fiodor Mikhàilovitx, i la que el portà a pronunciar el credo amb que conclou Les nits blanques, sobre la importància dels records “benaurats” que permeten afermar la vida i els seus valors, va ser la pèrdua de la seva mare el 1837 Maria Fiódorovna era una dona dolça, tendra, inusualment generosa, de qui el seu espòs estava devotament enamorat i que, a part de tota la resta, va introduir l’amor per la literatura en els seus fills. Amb la seva mort va semblar que tots havien perdut el pilar que els sustentava. El pare es va lliurar a la beguda, i a la casa del poblet on es va retirar a viure sense els fills va ser assassinat, segons la llegenda familiar, per uns camperols locals dos anys després.

 

 

Però no és veritat que Dostoievski tingués per això el seu primer atac d’epilèpsia, tal com indicava Freud, ni que el seu pare servis d’inspiració. per al personatge de Fiodor Karamàzov, una de les figures paternes més sinistres que es poden trobar en la literatura universal. Al jove Fiodor la ciutat de Sant Petersburg li proporcionava una vida atrafegada i segurament, a part dels cercles intel·lectuals i la companyia de Puixkin, Lermontov, Gógol, Walter Scott, E. T. A. Hoffmann, Goethe, Schiller i altres, els llibres dels quals devorava, va tenir les primeres experiències sexuals pagant pel servei a dames de mala reputació, com era habitual per a tot aristòcrata en aquella època.

 

 

No obstant això, el que s’albira de totes aquestes circumstàncies vitals en el relat que llegim és la condició de solitari que defineix el narrador. “Amb prou feines he estat capaç de fer cap coneixença”, confessa en el seu monòleg interior. Dostoievski descriurà més endavant amb paraules aquesta sensació d’estar fins i tot aïllat del món: “Jo en soc un i prou, en canvi ells són tots”, que atribueix al protagonista d’Apunts del subsol (1864). Entre altres aspectes autobiogràfics que incorpora al seu heroi de Les nits blanques es troba la idea d’un personatge solitari i sense diners, que ja fa vuit anys que s’està a la capital; Dostoievski no confessa allò que el va empènyer a continuar vivint més en el món de la seva imaginació. que en la realitat concreta: el gran èxit que va tenir la seva primera novel.la entre el públic rus, Pobres, escrita dos anys abans que el relat que ara llegim.

PRIMERA PART

 

El curt-metratge NITS BLANQUES de Carles Borres és en competició oficial al D’A film festival, en la secció “Un impulso colectivo”.