VERSIÓN EN CASTELLANO, AQUÍ

Em sembla absurda, quan ho penso, la idea que, inconscientment, subscric amb freqüència com tothom, la realitat és un conglomerat de coses juxtaposades que diem materials i que reben, cadascuna d’elles, el nom que els correspon com explica la Bíblia del moment de la creació. Encara que és veritat que alguns ni la llegim ni l’apliquem al peu de la lletra, la llegim, tanmateix, i procurem entendre’n alguns dels seus efectes. S’enten, així, que la vida necessita aquesta mena de ficció material lingüística per a la supervivència de la humanitat. Proposo a continuació un exemple inspirat en l’Assaig sobre les dades immediates de la consciència, d’Henri Bergson. 

La Núria, la meva mare, s’ha assegut al seu balancí. Sempre ho fa després dels àpats. L’esperit científic m’ha convidat, durant aquests anys de convivència amb ella, a comptar el número de vegades que es balanceja abans d’adormir-se. La meva conclusió és que són necessaris, aproximadament, uns cent moviments. Prescindirem de la reflexió sobre l’estadística i acceptarem aquests 100. 100 moviments són la causa del son a la vida de la meva mare al seu balancí. 100 explica el somni de la meva mare. Però la veritat és que, tan bon punt em desperto jo del son d’aquesta experiència, m’adono que 100, d’una banda, i el son de la meva mare en adormir-se, de l’altra, són coses que no tenen absolutament res a veure. Un nombre de repeticions i el son… Han de ser repeticions, evidentment, per a ser comptades. Per comptar necessitem suposar la identitat d’allò que es compta en cada cas: si són pomes, pomes; si són peres, peres; si són peces de fruita, peces de fruita; si són balancejos al balancí, balancejos al balancí. Tenim, doncs, una primera suposició absurda perquè, al balancí, com al gronxador, succeeix quelcom comptable, quelcom que es repeteix. Però resulta increïble pretendre que la repetició del moviment del balancí comparteixi cap naturalesa amb el que li passa a la meva mare. Per a ella, apareix un ritme, com una cançó mínima, que produeix efectes somnífers perquè cada balanceig al balancí és diferent, conté en si l’efecte dels anteriors I el número cent és un tot que s’identifica amb el somni mateix. El que és essencial és aquí la diferència entre cada moviment, el que és irreductible del ritme o de la cançó com un tot. Aquest tot es desnaturalitza quan el pensem com la simple suma de les seves parts equivalents. Un balanceig val zero somni. Cent vegades un balanceig seran cent vegades zero, és a dir, zero, zero son. 

Les frères Lumière tournaient leur premier film il y a 120 ans. FranceInfo Culture (2015) // Bergson nomena “el mecanisme cinematogràfic de la intel·ligència” a la nostra tendència a analitzar el moviment a partir del repòs de cada instant, de cada fotograma; com si el que és primordial fos el repòs, i el moviment una veritat secundària afegida. Bergson aposta pel caràcter substancial del moviment, el temps i la vida, justament en l’època del naixement del cinema. 

De manera que quan parlem de les ànimes i de les formes, quan ens referim a l’educació i al conjunt dels seus fenòmens, no estem ni molts menys renunciant al món material, sinó que simplement desconfiem que allò que explica el model d’aquest món sigui sempre rellevant per a nosaltres. 

[[ Pròximament, article complet a La Maleta de Portbou, número 45, març del 2021 ]]

Descarregar Post