VERSIÓN EN CASTELLANO, AQUÍ

Les escenes dels dos últims llargmetratges d’Andréi Tarkovski, Nostalghia (1983) –en català, literalment, “nostàlgia”– i Offret (1986) –en català, literalment, “sacrifici”–, m’apareixen una vegada i una altra davant els meus ulls en aquests dies de confinament a casa a causa de la Covid-19.

En el primer film, el cineasta rus adverteix, mitjançant el discurs que pronuncia un boig pujat sobre l’estàtua eqüestre de Marc Aureli a Roma, que el món ha arribat “al límit de la catàstrofe” per “haver embrutat l’aigua”. Amb aquesta metàfora, Tarkovski al·ludeix a l’agressió de l’ésser humà contra la natura. El seu personatge, Domenico, transmet a continuació el missatge tarkovskià: “Cal tornar al punt de partida. A aquell punt on l’home va equivocar-se de camí”.

A Offret, una pel·lícula d’índole encara més metafísica, Tarkovski resulta ser encara més apocalíptic. Quatre anys de vida a Occident contribueixen a aquest sentiment, ja que, després d’haver desitjat tant fugir de la Rússia soviètica, s’adona que a Europa tampoc no es defensen els valors que la humanitat més necessita. Cal matisar que estem en el context de plena Guerra Freda. Però és interessant veure una quina solució o quina llum que assenyali alguna sortida planteja aquí el cineasta rus. Alexander, el protagonista del film, es proposa fer un sacrifici individual perquè “les coses tornin a ser com abans”. La seva renúncia consisteix a deixar de parlar i allunyar-se dels qui més estima “per tal que Déu, potser, doni una nova oportunitat a l’ésser humà”. Alexander acabarà cremant la seva pròpia casa davant els ulls de tothom, com un boig.

Però Tarkovski, amb l’arbre que comença a brotar al final d’Offret –que, a l’inici, apareix com una branca seca, suposadament morta– vol comunicar-nos dues coses. La primera és la importància d’actuar a escala individual. I la segona és no perdre mai l’esperança i lluitar, fins i tot, per allò que objectivament ens sembla impossible. Perquè, per citar al seu estimat compatriota Dostoievski, “si tenim fe, és fins i tot possible que en algun punt molt llunyà dues línies paral·leles puguin convergir”.

Llegeix aquí les reflexions que li sorgeixen a Hélène Rufat a partir del desafiament que planteja Tamara Djermanovic.